La situació que explico en aquest post és real i personal, viscuda fa uns dies.

Estic preparant una autoedició d’una narració que he escrit. Porto gairebé un any treballant en el text, disseny, maquetació…,perquè pugui sortir a la llum en format paper i PDF abans de final d’any.

Compagino aquest projecte amb el de gestionar les xarxes socials on he creat la meva marca. També participo a concursos literaris amb la finalitat de veure publicada la meva obra i estalviar-me la part que menys m’agrada: la gestió de l’edició., perquè el que realment em motiva és escriure.

Ha passat un temps des que vaig autoeditar per primera vegada un dels meus contes infanttils i he volgut tornar a fer-ho perquè malgrat l’esforç i la quantitat d’hores necessàries  resulta molt gratificant veure la feina feta després de tants entrebancs externs per part del sistema en general.

Amb tot plegat i després de més temps afegit a l’actual aconseguiré recuperar la inversió inicial.

Per què faig tot això?

La resposta  és simple:

Per què crec en:

• • • les meves possibilitats,
    • en les meves capacitats i
    • en el meu esforç.

Massa temps m’he deixat portar per comentaris nocius,  que han deixat una petjada tan profunda que avui dia encara em costa creure’m el que he aconseguit.

Els amics i amigues més recents de la meva vida  em diuen sovint que em cregui que sóc bona escriptora, i al final, els hauré de fer cas perquè tenen raó.

Una de les darreres odisees d’aquesta cursa personal ha estat enregistrar l’obra. No era la primera vegada que vaig anar a registre ni la última però va ser un cúmul de situacions absurdes que vaig haver de superar per acabar fent el que jo volia.

No us explico el procés ja que és pessat, però si vull fer un incís per explicar que vaig aconseguir la meva fita perquè en cap moment vaig abandonar la idea inicial i vaig mantenir  viu el meu desig de tirar endavant la publicació.

Quan vaig sortir al carrer després de fer les gestions anteriors les meves emocions estaven alterades. Per una banda em sentia trista per les complicacions absurdes que vaig trobar, i per una altra banda vaig pensar que malgrat tot jo:

• Havia defensat una idea, un pensament i desig propi que ningú tenia dret a tirar a terra.

• Vaig defensar una il.lusió.

• Vaig defensar una feina.

• Vaig demostrar que amb empatia pots girar la truita a les situacions.

Si he provocat que les teves emocions es manifestin deixa un comentari.

Us aniré informant del meu progrés.

Entrades relacionades:

– Publicacions

– I ara què?