Passen els minuts i miro per la finestra. Hi ha una mica d’embús a la Gran Via. No van els semàfors. És de dia i no veig si el veïnat proper té llum, però la sensació és que això és més gros del que sembla.

I a la ràdio, els ‘primers espases’ es posen davant el micròfon. Parlen d’una apagada general a tot el país… i a altres països europeus. No en saben la causa i es comença a especular. Com ens agrada especular, als periodistes. Sempre ens estem fent preguntes i calibrem les hipòtesis. Una que comença a sonar és la possibilitat d’un ‘cyber-atac’ a escala mundial. Vivim temps convulsos. Per què no podria ser això?

Les notícies van fluint per aquest mitjà que diuen que és obsolet en els temps que vivim, però que és únic quan no funcionen tots els recursos moderns. Tot i això, tinc un petit problema. L’aparell de ràdio que tinc només és de càrrega elèctrica i es pot esgotar. On tinc aquella oblidada ràdio de piles? La vaig llençar, potser?

Escoltes notícies de gent atrapada als ascensors. Veig que al de la finca no hi ha ningú. Sort que ha passat a aquesta hora, on no hi ha gaire ‘trànsit’ als pisos. Quan avalues la situació, l’expressió “sort que…” també es fa doctrina. Sort que ha passat ara a la primavera i no fa el fred de l’hivern -perquè no hi fa fred i no tenim estufa de gas-, sort que ha passat de dia, sort que…

Doncs sí. Sort que a punts estratègics hi ha generadors, malgrat que també tenen un temps limitat. No cal dir que als hospitals són vitals. A moltes feines no n’hi ha, amb la qual cosa moltes jornades laborals s’escurcen. És clar que s’ha de tornar a casa i el metro, òbviament, no funciona. El servei de bus es col·lapsa. No hi ha reforç i pujar al vehicle és una quimera.

També hi ha generadors als mitjans de comunicació. En el cas de la ràdio, hi ha algunes emissores que no funcionen, però les més importants sí que ho fan. Comencen les primeres versions oficials del que està passant, tot i que sense aclarir res. Diuen que el servei s’anirà restablint per fases. S’haurà d’esperar.

A la planta de sota sí que hi ha més activitat. És la Redacció d’El Periódico. Pendents de les compareixences dels líders polítics, de tot el que està suposant una situació d’aquestes característiques al món. Van actualitzant el mapa de zones on el servei es restableix. Tant ells com nosaltres treballem a l’edició digital, però… qui ens pot veure?

Aprofito per carregar el mòbil i la meva ràdio elèctrica. No sé res de la meva família. Únicament del meu fill, que ha anat a casa de la seva àvia, a Sant Boi, on ja hi ha llum a mitja tarda. Es posa en contacte amb mi i em diu que la meva sogra està bé. Em pregunta si ha de tornar a casa, on sembla que encara no hi ha llum. Li dic que es quedi a passar la nit allà.

La feina segueix i passa el temps. Es comença a fer fosc i quan pràcticament ja no veiem res, decideixen encendre els llums. Caldrà veure si el generador aguanta, perquè hem d’estar almenys fins a la 1 de la matinada. En algunes zones de L’Hospitalet ja es veu llum. A la nostra, encara no. De fet, l’Autovia de Castelldefels sembla fantasmagòrica.

Un taxi ens recull als qui tanquem la Redacció. No sé res dels de casa i el taxista, un vell conegut, m’indica que abans ha passat per on visc i es veu ben fosc. Justa la fusta! Quan arribo, allò és la boca del llop. Sort que -un altre cop hi surt la frase- tinc el mòbil al cent per cent i la llanterna funciona.

Obro la porta i veig unes espelmes enceses. En teníem a casa i ens han fet servei. Una altra eina que sempre hem de tenir, però que no sempre hi és. La família està bé, malgrat la incomunicació. Tard o d’hora ha de tornar l’electricitat. Si no, és millor anar al llit i demà -o tècnicament avui- serà un altre dia.

Al voltant de les dues de la matinada, s’encén un llum que estava obert a casa. Servei restablert. Tot havia acabat. Dimarts al matí, tothom comentant la jugada, mentre encara s’intenten esbrinar les causes del caos. Però almenys ja hi havia llum a tot arreu.