Sabries contestar la pregunta següent?

Què passaria si un dia et proposes arribar a la lluna i no ho aconsegueixes?

La resposta a la pregunta és que potser no passaria res, a no ser que siguis astronauta de professió.

Quàntes vegades hem creat o imaginat a la nostra realiat una espectativa que tenim al nostre abast  i, el temps ha demostrat que la iniciativa sommiada  era inabastable!

Malauradament més vegades de les que voldríem.

Com imaginar és lliure cada individu ho fa d’una forma personal i pròpia.

Si confiem en algú altre per donar forma a una idea o projecte  perquè ens entenem i avenim, automàticament passem a la fase on sembla que tot és possible: és la fase on predomina la ill·lusió.

Com estem immersos en  un núvol deixem de preguntar les petites coses que no entenem i que són necessàries,  ja que donem per enteses certes coses quan en realitat no ho són; llavors  arriba la fase on  es produeix  ERROR.

Creiem que els altres són com un mirall a la nostra persona i per aquest motiu esperem que la seva actuació sigui com imaginem, és a dir com ho faríem nosaltres; en canvi ells o elles  creen les seves espectatives vers nosaltres i també poden resultar decebuts per les nostres accions i / o reaccions.

Hi ha mala intenció?

Segur que no però, provoca distanciaments i males cares entre iguals que podríen haver-se solucionat  i evitar problemes posteriors amb:

• Una bona comunicació,
• Empatia per les dues parts,
• Reflexió profunda i
• Menys egoïsme personal, entre d’altres…,

Per això quan sento que alguna cosa falla i les connexions no arriben,  recordo la cancò que havia sentit de petita:

“Quisiera ser tan alta como la luna…”

perquè ningú pugui posar un llistó més alt que la lluna. Així  crec que evito que algú es decebi.