Tatami

El 6 d’abril era un gran dia. Havia màxima expectació a l’entorn. Es celebrava a Terrassa la final Internacional. Des de primera hora havia complet a la graderia. La competició comença i la expectació augmenta.

– Queden quinze segons!- Es sentí des de les grades. –

Ningú gosà afegir res. Això no és el futbol, és un altre esport. Al tatami fins l’últim segon del marcador no hi ha guanyador, cal estar atents durant la competició i que guanyi el millor. Una tècnica amb una contra canvien el rol del competidor. Concentració, lluita, tensió i un gran esforç en els darrers segons mostren que els esportistes compten amb una gran preparació.

La velocitat de braços, mans i cames lligades i entrellaçades fan que les accions siguin ràpides, l’àrbitre les diferencia pel color del blau o blanc del quimono.

S’atura el combat a tan sols tres segons, un dels àrbitres senyala que malgrat l’enrenou d’un amb l’altre al terra no ha hagut cap acció. Lentament i cansats s’aixequen els contrincants, s’arreglen la roba, es re col·loquen el cinto negre i…, a la veu d’Hajime es reprèn el combat final; el més ràpid projecta al company. Del silenci a l’esclat, des de la grada, IPPON s’ha escoltat. Són necessaris uns segons per respirar i reaccionar. El guanyador allarga la seva mà per ajudar a aixecar al company projectat. L’àrbitre senyala amb la mà qui ha estat vencedor. Silenci…, respecte, salutació i felicitació al guanyador. No hi ha cap enveja, ni odi, ni rancúnia.

El públic assistent a les grades fa aplaudiments i felicitacions per tots dos competidors que han arribat a una final Internacional. Els competidors abandonen el tatami i cap a les dutxes.

– On anem avui de copes? – Li pregunta el guanyador?