Cada dia ens passen un munt de coses i possiblement no li dediquem l’atenció necessària perquè el present és efímer. Preferim pensar en el futur més immediat per poder complir les nostres obligacions i/o espectatives.

Si només centrem l’atenció en el que vindrà possiblement deixarem de gaudir de les petites coses que omplen la nostra vida com per exemple:

• Decidir què volem o no fer,
• Amb qui estar o viure,
• Gaudir d’un elogi inesperat,
• Compartir alegries amb éssers estimats, etc.

Quan participes com espectador de les il·lusions dels altres obseves el patiment que comporta arribar a bon port per cadascú d’ells, i en els casos on  les persones no han pogut arribar als seus objectius sents com la simple presència d’una cara amiga reconforta.

Has tingut aquesta sensació en alguna ocasió?

La societat ens prepara per competir, per guanyar i per arribar lluny…Jo em pregunto:

– Competir amb qui? i Per què?

No vivim tots dins d’una estructura marcada?

– Guanyar, què?

Prestigi, valors o un equilibri personal?

– Arribar lluny?

És més important distanciar-se de les arrels que fer més fortes i consistents les que tens?

Com a espectadora en un partit de futbol de joves promeses vaig concloure que els adolescents ja tenen clares coses que els adults han perdut en algún moment del seu camí vital. Els joves saben que en el joc d’equip la participació individual determina l’actuació i el resultat del grup. Treballen plegats per millorar els resultats i no deixen d’insistir ni es rendexien malgrat la victòria temporal els hagui abandonat.

En aquesta ocasió als joves de la fotografia superior

 els faltà estratègia però,

no els mancà complicitat.