– La mare digué al fill: No perdis mai l’esperança. Algun dia serem lliures i podrem dir el que pensem, viure com desitgem, sense por, sense prohibicions i deixant espai lliure per créixer com a poble amb les nostres semblances i diferències entre iguals.

– Què no ho som mare?

– Portem 300 anys demanant el que és nostre… Aviat però, l’aconseguirem. El camí és a prop, el percebo, el sento, el veig.

La mare veient la cara d’astorament que el fill transmetia digué amb entusiasme:

– Saps què farem? Escriurem les nostres il·lusions en un paper, el doblegarem i farem un vaixell i el deixarem anar a la Mar.

– S’enfonsarà? – Preguntà el nen –

– Pensem que arribarà lluny, molt lluny a un port on tot serà diferent.