Reflexions, recursos i experiències relacionades amb l’univers digital: des de l’impacte d’Internet, el desenvolupament web fins a l’ús estratègic de les xarxes socials com a mitjà de comunicació, presència i comunitat.
Una sessió per aprendre a compartir, amplificar i donar suport a l’entitat
Dilluns 20 a la tarda, hem realitzat una nova píndola formativa titulada “Activisme Digital”, una sessió pràctica per aprendre com compartir publicacions a Facebook i Instagram i així donar més visibilitat a les activitats de la Sala Neus Català. L’objectiu és senzill i potent: empoderar la comunitat perquè cada gest digital sumi.
Bones pràctiques per interactuar i donar visibilitat
Consells per comunicar amb respecte i responsabilitat
Petits gestos que multipliquen l’impacte de l’entitat
Tot amb exemples reals, demostracions i un espai final per practicar.
Un taller especialment inclusiu
Aquesta píndola ha estat especialment significativa per la seva mirada inclusiva. Entre les persones assistents hi havia l’Ayoub, amb Diversitat Funcional, amb qui vaig realitzar una sessió personalitzada per explicar-li com funciona l’App Al Teu Costati com pot utilitzar-la de manera autònoma.
Aquest acompanyament reforça la idea que l’activisme digital és per a tothom, i que la tecnologia pot ser una eina d’inclusió quan s’explica amb cura i proximitat.
🔎 Sabies què…?
Compartir una publicació pot multiplicar-ne l’abast fins a un 300% segons estudis de xarxes socials.
Els comentaris i els “m’agrada” també compten: indiquen interès real als algoritmes.
Les Stories d’Instagram són una de les vies més ràpides per arribar a persones que encara no segueixen l’entitat.
L’activisme digital no requereix coneixements tècnics: només ganes de participar.
Per què és important l’activisme digital?
Perquè cada acció ajuda a:
Donar visibilitat a les activitats de la Sala
Fer créixer la comunitat
Reforçar la memòria i el llegat de Neus Català
Impulsar projectes socials i culturals
Fer que la veu col·lectiva arribi més lluny
Conclusió
L’activisme digital és una eina poderosa, accessible i transformadora. Compartir és fer activisme. I cada gest compta.
Personalment he gaudit força amb aquesta activitat; sempre és un plaer veure la cara de sorpresa dels que descobreixen noves eines tecnològiques i la seva utilitat. En aquesta ocasió em fet un pas més enllà amb la participació de l’amic Ayoub. La inclusió és possible, real i productiva per a tothom.
La Cursa de la Dona de Rubí ja suma 569 inscripcions!
A Rubí ja es respira ambient de Cursa de la Dona. A dia 1 d’abril, ja hi ha 569 persones inscrites per participar en una de les cites més estimades, festives i solidàries de la ciutat.
Una jornada per córrer o caminar
La Cursa de la Dona tornarà a omplir els carrers el diumenge 10 de maig, amb un recorregut de 3.600 metres pel centre de la ciutat i sortida i arribada a la Rambla del Ferrocarril. Com sempre, es tracta d’una prova no competitiva, pensada per gaudir, compartir i fer visible la força col·lectiva de les dones a través de l’esport.
Recorregut
Sortida: Pèrgola de la Rambla del Ferrocarril (direcció estació FGC)
Carrer Cal Príncep
Carrer Cervantes
Avinguda Barcelona
Passeig Francesc Macià
Carrer Rafael Casanova
Carrer Prat de la Riba
Carretera de Sabadell
Carrer Bruc
Carretera de Terrassa
Passeig Pau Claris
Carrer Doctor Robert
Carrer Maximí Fornés
Carrer Pere Esmendia
Carrer Doctor Turró
Plaça Clavé
Carrer Colom
Carrer Prim
Carrer Cal Príncep (de nou)
Arribada: Rambla del Ferrocarril (pèrgola)
Samarreta “Campiones” i solidaritat amb Oncolliga
Totes les participants rebran la samarreta oficial Campiones, enguany amb un disseny renovat. La cursa manté el seu vessant solidari: els beneficis es destinaran a Oncolliga Rubí, que acompanya persones i famílies afectades pel càncer.
L’any passat la cursa va reunir 1.728 participants, i enguany Rubí es proposa arribar a les 2.000 inscripcions per fer encara més gran aquesta festa esportiva i reivindicativa.
Demà és el dia! Han passat 3 mesos. Què ràpid han passat per una banda i què llarg se’m fa pensar que manquen hores per la prova.
Per la prova? O per posar-me a prova de nou? Poca broma tot plegat, eh! Que si pensem amb retrospectiva, per una banda fa 40 anys que vaig anar a la Facultat però, si això no fos prou per saber que el temps passa…, afegim que fa 30 anys que vaig estar immersa en la dinàmica actual.
Les coses han canviat força; contràriament al que sovint es diu, penso que els joves d’ara ho tenen més fàcil per estudiar. Hi ha moltes més variants d’estudis… i una vegada passada la selecció les possibilitats d’assimilar el temari és més proper i adaptatiu.
Ah! Encara no ho he dit, , per si no em coneixes, em dic Rosa, acabo de fer 60 anys i estic opositant per tenir una feina digna.
Fa 4 mesos em van acomiadar de la feina, és “despido improcedente” (em sembla que escrit en castellà queda millor i amb més força), i com l’empresa no es va presentar a la conciliació ara anirem a judici. Cal esperar, però sé que anirà bé perquè les lleis estan per complir-les per molta empresa que siguis.
Després de l’acomiadament vaig gestionar tots els tràmits administratius relacionats amb la nova situació administrativa, i passats els primers mesos vaig centrar-me en la recerca de feina.
Quina feina? Bona pregunta, en el meus cas no puc dir que sempre he tirat cap al mateix sector perquè és totalment al contrari. He patit recesions econòmiques directament i m’he reinventat sempre.
Partint de la Diplomatura en Magisteri he treballat a l’Administració Pública com a administrativa a la Generalitat de Catalunya, L’Ajuntament de Rubí, l’Ajuntament de Terrassa, a TV3 Televisió de Catalunya, Correos i darrerament a l’empresa privada…
Quina decepció més gran l’empresa privada!! Sovint es comenta que els funcionaris o laborals que treballen a les administracions públiques viuen molt bé referint-se a les poques ganes que mostren en ajudar al ciutadà. Quina mentida més gran! Des d’aquí afirmo rotundament que no és certa l’afirmació anterior…
Personalment he viscut el contrari… Com una flor no fa estiu, suposo que a tot arreu hi ha qui es deixa la pell però, sovint per treballar a l’empresa privada només has d’exercitar la carrera del “pilota al cap” i continues a la feina cobrant i passant anys.
Bé, redirigint el tema demà és el dia! avui escric aquestes línees perquè quan era a l’Institut preparant la selectivitat (actualment serien les PAU), el Fernando, professor d’història de l’Art, ens va explicar que abans d’un exàmen important el que no has de fer és estudiar fins al darrer moment. Fernando comentava que el dia abans d’una prova important l’has de dedicar a fer coses teves que t’alegrin la jornada. En el meu cas ara estic escrivint però, després llegiré la novela La Chica de Nieve 2 que em van regalar diumenge i que no he volgut esperar a llegir després de les oposicions.
Amb el sol de les primeres hores del matí he sortit a fer una passejada que m’ha donat l’energia positiva amb la que ara puc expressar emocions. Quines emocions? et preguntaràs. Emocions estancades que no deixava sortir.
Presentar-me a unes oposicions no era només un repte de coneixements, era enfrontar-se de nou a situacions passades injustes on després d’estudiar, creure en el que feia i esperar un desenllaç just vaig assistir a proves on no hi havia el tribunal que tocava, proves que ens feien per enèssima vegada perquè fulanita o menganita havíen de ser a les llistes finals definitives… en fi, tot un despropòsit.
Les situacions viscudes anteriorment, en pràcticament tots els casos em van provocar que no creiés en el sistema. D’altra banda seguia estudiant perquè, passar proves, significava ser a la bossa laboral de sustitucions.
Ara, quan demà és el dia!! i amb una colla d’anys després de males experiències viscudes anteriorment, les sensacions són diferents. Si bé al principi quan l’amiga Eva em va comentar que sortien oposicions a la UAB vaig fer la criatura dient: No, no… ja sé que són les oposicions i no em vull presentar perquè no crec, després quan ella, la famila i els amics de debó m’anaven dient tú presenta’t que el no ja el tens; no ho vaig pensar dues vegades… Van publicar l’anunci de les proves a la web i el mateix dia vaig presentar la sol·licitud.
Aquesta vegada tot seria diferent. El pas següent era dir-ho a amics i familiars. Contràriament al que pensava tots van coincidir que a part de ser una decisió encertada, en el meu cas representava una decisió valenta. Amb 60 anys opositaria amb joves de 20 aproximadament.
Tal com correspon al meu tarannà aviat em vaig organitzar metòdicament l’estudi. Els primers dies no em podia concentrar perquè els mals pensaments eren l’actor principal al meu cap però, a mida que aprofundia en els temes els coneixements adquirien més importància.
Els nebots em van animar dient que els semblava una acció molt valenta pendre aquesta decisió. El fet és que entre tan bon rotllo no seria jo qui anulés una de les darreres possibilitats de trobar feina; així que, com a marketiniana i comunicativa que sóc (gràcies a una de les reinvencions laborals) vaig començar a “vendre’m la moto” a mí mateixa. Com?
El meu marit havia comentat que estaria bé que acabés treballant on vaig començar (volia dir en els estudis, sóc una apasionada del coneixement i quin millor lloc que a la universitat!!)
Així que vaig fer una campanya de marketing a les xarxes dient que oposito. Quan la UAB va publicar l’hora i les aules em vaig comprar els estris per fer l’exàmen: llapis, goma d’esborrar i maquineta i vaig fer la pubicació.
Els desitjos positius es van fer notar entre els seguidors…ja tenia més energia positiva al meu cos. L’amiga Eva que treballa a la UAB es va oferir a acompanyar-me per saber quina aula em tocava. Vam anar a la Facultat de Medicina i vaig ser a la porta de l’aula. És una de les grans amb capacitat per a 248 persones. Vaig pensar: Em toca medicina… a mí que no m’agraden els metges. Aquest però, serà un mal menor perquè demà que és el dia el pensament anterior s’esfumarà.
Així que, amb els ànims a tope, l’estoig, amb el llapis, la goma d’esborrar, la maquineta i tenint clar com és l’aula… demà és el dia en el qual els meus pensament harmonitzaran amb el test i triaran la resposta correcta.
Gràcies a totes les persones que m’heu enviat energia positiva, mostrant empatia i donant ànims.
Activat Pla B
Després d’un camí intens cap a les oposicions de la UAB, he hagut d’acceptar que, aquesta vegada, no ha estat. I, amb la mateixa determinació amb què vaig escriure Demà és el dia, avui faig públic el Pla B activat el 3 de març: presentar-me a les oposicions de l’Ajuntament de Rubí, on he crescut professionalment i on he après què vol dir treballar per a la meva ciutat.
No és un pas enrere, és un gir coherent, un retorn al lloc on la meva feina té sentit i arrel. Continuo, amb la mateixa convicció i amb un nou horitzó.
Seguim!!
Rosa López Comunicadora, especialista en marketing digital i escriptora de Rubí. Descobreix la web:rosalopezgrau.blog
Aquest any ha estat una pàgina plena de contrastos: moments que han trencat la respiració i altres que m’han tornat la veu.
Hi ha hagut , pèrdua, alleujament i una sorpresa constant que em recorda que la vida no és lineal, sinó una successió de petites revifalles.
Ferides i recuperació
He viscut un accident de cotxeque em va posar davant la fragilitat del cos i la ment. Aquells dies van ser lents i plens d’incertesa, però també van revelar una força que no sabia que tenia. M’he sortit força bé i la recuperació ha estat una petita victòria que guardo amb gratitud.
Pèrdues que obren camins
Ser acomiadada de la feinainjustificadament va ser un cop que em em deixà en shock, però també va ser la llum que em va obligar a mirar la realitat amb altres ulls. Allò que semblava un final es va convertir en una porta: vaig fugir d’un ambient tòxic i, en fer-ho, vaig recuperar la capacitat de somiar una feina digna i coherent amb qui sóc.
Llum i comunitat
El 2025 també m’ha portat regals inesperats. Formar part de laJunta Sala Neus Catalàha donat continuïtat a allò que m’apassiona i connectar amb persones que comparteixen valors i entusiasme.
Hem viscut ensurts familiars relacionats amb la salut, però també he vist com amics estimats, entre els quals està el Jordi, es recuperen i segueixen amb les seves activitats…, això m’ha donat esperança.
Al 2025 també hem donat visibilitat a discretes Persones Humanes que encomanen positivisme a la comunitat…
L’escalf real d’amics i amigues interessant-se per la meva situació actual m’ha recordat que no estem soles.
Decisions amb mirada al futur
Mentre espero l’oportunitat de crèixer professionalment * en un nou destí, he pres la decisió d’opositar per la UAB amb la voluntat d’obtenir una estabilitat professional que em permeti viure amb dignitat i sentit. És una aposta que neix de la convicció que puc construir una vida amb més coherència entre el que faig i el que sóc.
Si estàs interessat en el Portfolio demana’m contrasenya per privat.
Surto del 2025 amb el cor ple i més lleuger. Hi ha cicatrius que recorden el que he viscut, però també hi ha una xarxa de persones, projectes i decisions que em sostenen.
Un dels regals bonics d’aquest any ha estat veure com un projecte d’un amic iniciat al 2019 s’ha fet realitat. És una alegria compartida que m’ha recordat que la constància i la passió poden transformar el que semblava impossible.
Entro al 2026 amb esperança, amb voluntat de cuidar-me, de seguir aprenent i deixar que la vida em sorprengui amb noves oportunitats.
A tots i a totes us desitjo que el 2026,
sigui un any de cura, de treball honest i de moments que ens facin sentir vius.
En aquesta il·lustració festiva i provocadora, una jove bruixa catalana rep galetes d’un robot encaputxat que, en lloc de panellets, reparteix cookies —tant digitals com comestibles.
El bosc de tardor es transforma en escenari tecnològic: un dron escampa codis QR, una carbassa vigila i una aranya penja com si fos un pop-up.
La bruixa, desconcertada, exclama:
“Això no són panellets, són pop-ups!”—una crítica punyent a la substitució de rituals per interfícies.
Així neix el Protocol Castanyaire: una resistència simbòlica contra la invasió digital disfressada de festa.
🔎 Sabies què…?
La Castanyada pot tenir pop-ups?
Mentre Halloween ens ofereix fantasmes, disfresses i cookies digitals, la Castanyada ens convida a reconnectar amb la memòria, les castanyes i els rituals de tardor.
Però… què passa quan la Intel·ligència Artificial entra al bosc?
El Protocol Castanyaire és una proposta simbòlica per protegir les tradicions locals davant la invasió de cookies (digitals i comestibles).
Els panellets són molt més que dolços: són arxius de memòria col·lectiva, fets amb mans que recorden.
En català, pop-up pot sonar com una bruixa que apareix de sobte… però també com una alerta que ens diu: “Atenció, això no és el que sembla!”
Reflexió final
Entre castanyes que cremen lentament i cookies que apareixen sense avisar, potser ha arribat l’hora de decidir quin ritual volem alimentar.
Aquest Halloween, potser el Truco o Trato no és només una broma infantil, sinó una pregunta profunda: Acceptem el tracte digital o recuperem el truc ancestral? Perquè cada pop-up que apareix pot ser una oportunitat per recordar que els panellets no es descarreguen—es comparteixen.
Web compromesa amb el Objectius de Desenvolupament Sostenible 2030, els nostres ODS
Des de fa mesos tinc l’honor de col·laborar amb la Sala Neus Català, un espai de cultura feminista i memòria viva que, fidel al llegat de Neus Català, combina justícia social i compromís col·lectiu.
Aquest espai, ubicat a Rubí, és molt més que una sala d’exposicions: és un lloc de resistència simbòlica, d’empoderament comunitari i d’aliances transformadores.
Amb projectes com “Brodadores de Memòries”, intercanvis de llibres, murals participatius per commemorar el 8M o altres activitats de sensibilització, la Sala construeix una narrativa de pau, memòria i feminisme.
Et convido a conèixer la tasca de la Sala Neus Català el divendres 17 d’octubre al Portes Obertes.
Qui va ser Neus Català?
Neus Català i Pallejà (6 de octubre de 1915-Guiamets, 13 de abril de 2019), supervivent del camp de concentració nazi de Ravensbrück i lluitadora antifranquista, que va viure a Rubí durant dues dècades a partir dels anys 70. Ella formà part d’una generació de lluitadores contra el feixisme i el nazisme.
Neus Català fou una militant incansable i modèlica tota la seva vida. Rebé multitud de reconeixements:
la Creu de Guerra amb Palmes
la Creu de la França lliure,
condecoracions a l’heroisme en el combat contra l’ocupació nazi,
la Creu de Sant Jordi,
la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya,
la Medalla d’Or al Mèrit Cívic de l’Ajuntament de Barcelona i,
el premi de Catalana de l’any 2006.
Entrevista a Neus Català publicada a La Ciutat 2002
La majoria de persones han sentit a parlar dels ODS (Objectius Desenvolupament Sostenible) però, molt poques sabrien explicar què són o per què importen. No és desinterès: és que no els hem sabut comunicar bé. Els hem convertit en un marc tècnic, llunyà, ple de sigles i documents, quan en realitat parlen de coses tan quotidianes com educar, cuidar, cooperar o reduir desigualtats.
Els ODS no es poden comunicar només amb dades
Quan expliquem els ODS amb informes, percentatges o terminologia tècnica, el públic es desconnecta. No perquè no els interessi, sinó perquè no hi troben cap porta d’entrada emocional.
La pregunta clau no és “què són els ODS?”, sinó: “Què tenen a veure amb mi?”
Quan expliquem que l’ODS 4 és la formació que permet a una persona trobar feina, o que l’ODS 5 és garantir que una nena pugui créixer sense límits, el relat canvia. Els ODS deixen de ser un marc global i passen a ser històries humanes.
✅ ODS 4 – Educació de qualitat
Aquest ODS parla, en realitat, de donar a tothom les eines per entendre el món i participar-hi. Quan una persona aprèn a utilitzar eines digitals o descobreix la lectura com a espai de llibertat, està exercint el dret a una educació significativa.
En el marc oficial, l’ODS 4 se centra en garantir una educació inclusiva, equitativa i de qualitat per a tothom. Això implica eliminar barreres, assegurar l’accés universal i promoure aprenentatges rellevants al llarg de la vida.
A la pràctica, això vol dir comunicar l’educació com una eina de transformació real. Explicar històries, mostrar processos d’aprenentatge, visibilitzar recursos i fer que la cultura i el coneixement siguin accessibles.
En el meu cas, això es concreta en… 📌 Des de la web, impulsem la cultura com a eina educativa: recomanem llibres que inspiren consciència, donem visibilitat a iniciatives literàries i promovem l’alfabetització digital com a dret ciutadà.
✅ ODS 5 – Igualtat de gènere
Aquest ODS parla, en realitat, de garantir que totes les dones i nenes puguin viure amb llibertat, seguretat i oportunitats reals. La igualtat no es comunica amb declaracions, sinó amb relats, referents i gestos visibles que trenquen estereotips.
En el marc oficial, l’ODS 5 busca eliminar totes les formes de discriminació i violència contra les dones i nenes. També promou la participació plena i efectiva de les dones en tots els àmbits.
A la pràctica, això vol dir explicar històries que donen veu a les dones i mostrar com la comunicació pot ser una eina de justícia social. Quan fem servir un llenguatge inclusiu o visibilitzem genealogies femenines, estem fent tangible aquest ODS.
En el meu cas, això es concreta en… 📌 Donem veu a espais feministes com la Sala Neus Català, reivindiquem la memòria de dones lluitadores i promovem narratives que desafien els estereotips de gènere.
✅ ODS 10 – Reducció de les desigualtats
Aquest ODS parla, en realitat, de reconèixer que les desigualtats no són conceptes abstractes, sinó experiències quotidianes. Bretxes digitals, dificultats d’accés, manca d’oportunitats… tot això afecta la vida real de les persones.
En el marc oficial, l’ODS 10 pretén reduir les desigualtats dins i entre els països. Inclou garantir l’accés equitatiu a recursos, serveis i oportunitats.
A la pràctica, això vol dir explicar barreres reals i mostrar com es poden superar. Quan la comunicació és clara i accessible, ja estem contribuint a reduir desigualtats.
En el meu cas, això es concreta en… 📌 Visibilitzem projectes com ASB_Bouloukounda al Senegal, que treballen per l’empoderament comunitari. La comunicació solidària connecta realitats diverses i dona protagonisme a col·lectius sovint invisibilitzats.
✅ ODS 17 – Aliances per assolir els objectius
Aquest ODS parla, en realitat, de la força del treball col·lectiu. Cap transformació profunda es fa sola: calen xarxes, cooperació i corresponsabilitat.
En el marc oficial, l’ODS 17 promou la col·laboració entre governs, societat civil i sector privat. És l’ODS que sosté tots els altres, perquè sense aliances no hi ha canvi sostenible.
A la pràctica, això vol dir explicar projectes compartits i fer visibles les connexions que fan possible el progrés. La ciutadania no veu les aliances si no les expliquem.
En el meu cas, això es concreta en… 📌 Impulsar projectes col·laboratius, xarxes locals i iniciatives comunitàries que reforcen el teixit social i la cooperació entre actors diversos.
Web compromesa amb el Objectius de Desenvolupament Sostenible 2030, els nostres ODS
🔹 La comunicació pot ser una eina de justícia social quan es posa al servei de les persones.
🔹 El màrqueting ètic no només ven, sinó que construeix confiança.
📌 La web Rosa López #PasionConTinta actua com a plataforma de connexió entre entitats, voluntaris i iniciatives socials. Creem sinergies amb organitzacions locals i internacionals per amplificar l’impacte de la comunicació amb valors.
Comunicar els ODS no és repetir-los, és traduir-los a la vida real. És mostrar que darrere de cada objectiu hi ha persones, històries i oportunitats de canvi. Quan expliquem els ODS amb claredat, proximitat i sentit, deixen de ser un marc global i es converteixen en una brúixola per entendre el món i transformar-lo.
La ciutadania no necessita més sigles: necessita relats que connectin, exemples que inspirin i accions que puguin reconèixer. I és aquí on la comunicació té un paper essencial: fer visibles els camins que ja existeixen i obrir-ne de nous.
Els ODS només funcionen quan algú els explica bé. I aquest és, precisament, el propòsit del post.
Rosa López Comunicadora, especialista en marketing digital i escriptora de Rubí. Descobreix la web:rosalopezgrau.blog
Fa un temps vaig escriure una fàbula sobre les pilotes de colors, una metàfora visual de les relacions entre companys de feina. Les pilotes rodaven, es trobaven, s’allunyaven… i en aquell moviment es revelaven les tensions, les afinitats i els canvis dins l’equip.
Avui, he creat un sociograma amb intel·ligència artificial que representa una altra manera de mirar les connexions humanes. Ja no són pilotes que es mouen lliurement, sinó nodes que s’entrellacen en una xarxa complexa de vincles, colors i distàncies.
🔵🔴 Els colors dels nodes parlen de rols, de presències més visibles o més perifèriques.
🟠🟣 Les línies que els uneixen —algunes sòlides, altres difuses— ens parlen de confiança, col·laboració, tensió o silenci.
🧩 I el conjunt ens convida a pensar: com ens relacionem? Quins camins emocionals recorrem dins l’equip?
🧷 Què són els nodes?
En un sociograma, cada node representa una persona dins del grup. És com un punt de partida des d’on s’estenen les relacions. Els nodes poden tenir diferents colors, formes o mides segons el rol, la influència o la posició emocional dins l’equip. Són com les peces d’un trencaclosques relacional que, unides per línies, dibuixen la realitat invisible de les connexions humanes.
Aquest sociograma no és una continuació directa de la fàbula, però sí que en manté l’essència: entendre les relacions com un organisme viu, que respira, canvia i ens transforma.
🔎 Sabies què…?
En psicologia social, els colors i les formes en un sociograma poden representar emocions, rols, influències o fins i tot absències significatives.
Les connexions febles —aquelles línies grises o discontínues— sovint són les que obren portes a noves idees i perspectives. No cal que siguin fortes per ser valuoses.
💬 Potser ja no som pilotes rodolant, busquem espais on encaixar, connectar i créixer.
Rosa López 