Reflexions, pràctiques i vivències relacionades amb el judo com a disciplina física, mental i educativa que promou el respecte, la superació i l’harmonia.
Des de l’any 2011 es commemora cada 28 d’octubre el Dia Mundial del Judo. Data que es va triar perquè és l’aniversari de Jigoro Kano.
A continuació us deixo alguns dels videos de Judo relacionats amb la trajectòria de Miquel Luque, Cinturó Negre de Judo 2ª DAN Entrenador de judo y defensa personal
Rosa López Comunicadora, especialista en marketing digital i escriptora de Rubí. Descobreix la web:rosalopezgrau.blog
Diseñado con WordPress
En el deporte y en la vida, la valentía es la clave del éxito. No se trata solo de ganar, sino de mantenerse fiel a los valores que nos definen.
Hoy quiero hablar de dos judocas rubinenses, no por sus triunfos deportivos, sino por el ejemplo que representan en términos de valentía, amistad y entrega a sus ideales.
En una sociedad donde estos principios parecen difuminarse, es fundamental reivindicarlos. Estos jóvenes nos recuerdan que:
Vengo de una generación que se movilizaba ante injusticias. Aprendimos que:
Estos valores los vi reflejados en dos amigos de mi hijo. Jóvenes entusiastas, apasionados por el judo, que se enfrentaron a una difícil situación cuando fueron apartados de su proyecto deportivo.
En un entorno tóxico, tomaron una valiente decisión:
El cambio no fue fácil, pero en su nuevo destino fueron acogidos con respeto y, en menos de un mes, su potencial salió a la luz: ambos subieron al podium en la competición de Catalunya.
La vida nos pone obstáculos, pero cada golpe nos hace más fuertes. No dejes que nada ni nadie te haga renunciar a lo que sabes que puedes lograr.
🎉 Felicidades, Marcos y Cristian, por demostrar que los valientes siempre triunfan.
En este artículo dejo fluir mi lado más sensible y maternal para rendir homenaje a todos esos padres y madres que, día tras día, enseñan y transmiten lo mejor de sí mismos a sus hijos. Su esfuerzo y dedicación son la base para que encuentren su lugar en la sociedad.
Hoy no hablaré de:
Quiero hablar de algo más profundo:
La huella positiva que dejamos en nuestros hijos y el reconocimiento que esto puede conllevar.
El pasado 26 de noviembre, mi hijo se convirtió en Subcampeón del Mundo de Judo en Francia. Joan, su primer entrenador, me felicitó con unas palabras que quedaron grabadas en mí:
“Felicito la constancia de los padres por haber transmitido esto a vuestro hijo.”
Estas palabras son el equivalente a ganar el oro en el campeonato del mundo de los padres y madres. Ver que nuestro esfuerzo y amor son reconocidos públicamente es uno de los mayores logros como madre.
Ser madre no solo significa estar presente en los momentos visibles, como una competición en el tatami. Muchas de las batallas más importantes ocurren fuera de ese espacio, donde los valores, el esfuerzo y el amor moldean la fortaleza de nuestros hijos.
Estoy acostumbrada a estar detrás por si me necesita, pero este reconocimiento me puso en un primer plano, y eso me llena de satisfacción.
Si eres padre o madre y has llegado hasta aquí, quiero darte un consejo: nunca abandones tu carrera de enseñar lo que sabes a tus hijos. Puede que hoy no veas los frutos, pero llegará el día en que tu esfuerzo sea recompensado con creces.
Tu constancia y amor son como semillas que, con el tiempo, florecen en el éxito y gratitud de tus hijos.
El 6 d’abril era un gran dia. Havia màxima expectació a l’entorn. Es celebrava a Terrassa la final Internacional. Des de primera hora havia complet a la graderia. La competició comença i la expectació augmenta.
– Queden quinze segons!- Es sentí des de les grades. –
Ningú gosà afegir res. Això no és el futbol, és un altre esport. Al tatami fins l’últim segon del marcador no hi ha guanyador, cal estar atents durant la competició i que guanyi el millor. Una tècnica amb una contra canvien el rol del competidor. Concentració, lluita, tensió i un gran esforç en els darrers segons mostren que els esportistes compten amb una gran preparació.
La velocitat de braços, mans i cames lligades i entrellaçades fan que les accions siguin ràpides, l’àrbitre les diferencia pel color del blau o blanc del quimono.
S’atura el combat a tan sols tres segons, un dels àrbitres senyala que malgrat l’enrenou d’un amb l’altre al terra no ha hagut cap acció. Lentament i cansats s’aixequen els contrincants, s’arreglen la roba, es re col·loquen el cinto negre i…, a la veu d’Hajime es reprèn el combat final; el més ràpid projecta al company. Del silenci a l’esclat, des de la grada, IPPON s’ha escoltat. Són necessaris uns segons per respirar i reaccionar. El guanyador allarga la seva mà per ajudar a aixecar al company projectat. L’àrbitre senyala amb la mà qui ha estat vencedor. Silenci…, respecte, salutació i felicitació al guanyador. No hi ha cap enveja, ni odi, ni rancúnia.
El públic assistent a les grades fa aplaudiments i felicitacions per tots dos competidors que han arribat a una final Internacional. Els competidors abandonen el tatami i cap a les dutxes.
– On anem avui de copes? – Li pregunta el guanyador?
Autora Rosa López #PasionConTinta
Seguint amb el propòsit anunciat en una publicació anterior de coneixe’ns una mica millor el post d’avui està centrat en dues de les meves aficions principals: la fotografia i el judo.
L’interés per la fotografia em ve de la infància. Fer fotos fa anys era gairebé un privilegi, Havies de tenir cura del nombre de fotografies que el carret que havies col.locat a la màquina et permetia fer. Fins que no les tenies en paper no sabies si el que havies captat era el que volies. Recordo aquell procés com una aventura. Avui és més fàcil. Fas una fotografia, la mires i si no t’agrada l’esborres. Si la consideres bona la comparteixes en qüestió de segons.
Una altra de les meves aficions és el Judo. No com a esportista però, sí com a seguidora. Sóc mare de judoca i això ha fet que passés moltes hores entre grades veient a judoques de totes les edats.
La millor manera de gaudir de les aficions és posar-les en pràctica i vaig adonar-me que fotografiar entrenaments i competicions de Judo em motivava doblement.
A continuació us deixo un clip de Judo de l’entrenament d’estiu a Cabrils
Escric aquest post setmanal pensant i sent conscient que som a la línia de sortida de les Festes de Nadal, unes festes que tan agraden als petits i que cada vegada més decepcionen a molts dels grans.
Segur que en les darreres hores t’has preguntat o et preguntaràs aviat: Què estic fent jo aquí? o Per què no puc fugir d’on sóc?
Si quan has llegit això t’has identificat amb les paraules escrites anteriorment, vol dir que estàs vivint una realitat que no t’agrada, no t’omple o simplement et deixes portar per aquells que sí saben què volen i són uns grans organitzadors de la vida dels altres.
No et preocupis, encara hi ha una solució:
Atura’t un moment a pensar quan va ser la darrera vegada que et vas sentir bé.
Recorda:
Si les teves preguntes han tingut una resposta clara, vol dir que en el moment o record seleccionat i qualificat per tu com a estat positiu i òptim, el que feies llavors era acceptat de bon grat. En aquell estat, estaves envoltat de persones que tenien alguna afinitat amb la resta i que coincidien en un espai de temps determinat.
Ens sentim bé quan parlem entre iguals i es respecta la nostra opinió igual que fem nosaltres amb les opinions contràries. Diem que sentim afinitat amb algú altre quan compartim gustos o activitats semblants que ens distreuen o enriqueixen com a persona i milloren la nostra actuació dins del col·lectiu al qual pertanyem o participem. Si aquestes coses les tenim clares,
No hauríem de participar ni de converses, ni d’actes ni de celebracions populars o familiars que no estiguem disposats a aguantar.
He triat la fotografia superior per il·lustrar el post, que representa la rotllana judoca, on la germanor i l’afinitat dels participants es mantenen tant a dins com a fora del tatami.
Rosa López 