El 30 de juny se celebra el Dia de les Xarxes Socials, una commemoració que va néixer l’any 2010 per iniciativa del portal de notícies Mashable, fundat per Pete Cashmore. L’objectiu era reconèixer l’impacte creixent que aquestes plataformes tenien —i continuen tenint— en la manera com ens comuniquem, compartim informació i construïm comunitats.
Des d’aleshores, aquest dia s’ha convertit en una oportunitat per reflexionar sobre com les xarxes han transformat la nostra vida quotidiana, tant a nivell personal com professional.
📟 ABANS (cap al 2010)
Publicàvem des de l’ordinador, amb l’escriptori ple d’icones.
Llençar una indirecta era un art subtil amb lletres gòtiques sobre una foto pixelada.
Els seguidors: els amics de l’institut, la teva tieta i aquell company que feia like a tot
🔎 Sabies què…?
Facebook és blau perquè el seu creador, Mark Zuckerberg, és daltònic al verd i al vermell. Va dir que el blau és el color que millor pot percebre.
📲 ARA (2025)
Creem contingut des del mòbil, fent cua al súper.
Els Reels expliquen històries en 15 segons.
Seguim expertes, artistes, memes i moviments socials d’arreu del món.
Avui a les 19:00 h, els jardins de l’Ateneu s’han tornat a omplir amb representants de les entitats rubinenques per acollir la tradicional recepció d’entitats de la ciutat que, de forma simbòlica, marca l’inici de la Festa Major 2025.
L’Alcaldessa de Rubí, Ana M. Martínez, ha destacat la tasca que desenvolupen les entitats i com es consoliden amb el pas dels anys.
GALERIA D’IMATGES
SENTIMENT PERSONAL
Personalment l’Ateneu és un lloc que sempre m’ha portat bones vibracions; aquí teniu algunes:
Enguany he assistit a l’acte de l’Ateneu com a membre de la Junta Sala Neus Català. Ser part d’una entitat amb un projecte compromès com aquest m’omple d’emoció i agraïment.
A la Sala Neus Català de Rubí, l’exposició Brodadores de Memòries ens acosta a les experiències de les dones salvadorenques durant la guerra civil (1980-1992), quan brodaven les seves vivències en sacs de gra als camps de refugiats d’Hondures. Un testimoni únic de lluita col·lectiva i preservació de la memòria històrica.
El valor dels brodats com a narradors d’història 🪡
Les peces exposades van ser recuperades gràcies al Museo de la Palabra y la Imagen (MUPI), i ens permeten conèixer de prop el paper d’aquestes dones en la construcció de comunitat i la preservació de la memòria democràtica.
Huacal ONG
L’exposició ha estat impulsada per Huacal ONG, una entitat compromesa amb la cooperació, el desenvolupament i la justícia social.
A l’acte d’inauguració, van participar:
Marta Ribas, presidenta de la Sala Neus Català
Jordi Arnaiz, regidor de Memòria Democràtica
Eduard Balsebre, president de Huacal ONG
Rosa Sánchez, integrant de la Xarxa Comunitària Cultural Salvadorenca de Catalunya
Francisco Mena Sandoval, capità de l’exèrcit salvadorenc, guerriller del FMLN i participant dels Acords de Pau. Pots llegir més sobre la seva trajectòria aquí.
A través de la tècnica del brodat, les dones salvadorenques van poder crear resiliència, resistència i comunitat.
Una història brodada que traspassa fronteres
Els brodats no només expliquen històries individuals, sinó que teixeixen una memòria col·lectiva que uneix comunitats i travessa generacions. Les dones que van participar en aquest procés van transformar el dolor en art i la supervivència en resistència.
Aquests teixits amb fils de memòria contenen la certesa que una vida digna és possible quan ens unim per a conquerir somnis comuns.
Cada puntada revela històries de superació, força i esperança, convertint el brodat en una eina de denúncia i de reivindicació de la memòria històrica dels pobles. Aquestes peces no només han perdurat en el temps, sinó que han aconseguit traspassar fronteres, portant la seva veu més enllà dels camps de refugiats i dels límits de la guerra.
Visiteu l’exposicióBrodadores de Memòries
📌 On? Sala Neus Català, c/Ulloa, 9, Rubí.
🗓️ Fins quan? Fins al 20 de juny obert a tothom i del 23 a l’1 de juliol sota reserva.
Som a l’equador del 2025. Com vam comentar en publicacions anteriors, cada mes destacarem a la secció Persones Humanes de la web persones amigues que, amb les seves accions, afronten la vida amb valentia i lluiten per ser millors, deixant una estela de positivisme.
Lluís, periodista destaca la importància del positivisme, l’adaptació i el bon rotllo davant una situació desconeguda que va crear alarma social: L’APAGADA GENERAL del passat 28 d’abril. L’amic Lluís ens regala com va viure aquella situació en to d’humor.
LLUM A LA FOSCOR (tragicomèdia de la vida en sis actes o llums)
Lluís Payarols Periodista Diari SPORT
És possible quedar-se a les fosques al migdia? Sí. Va passar no fa gaire, quan no ens ho esperàvem. Tot i això, ho vam superar. Què ens han de dir a nosaltres? Els mateixos que hem viscut una pandèmia que ni ens podíem imaginar, on vam aprendre moltes coses que ja havíem après, però que havíem oblidat, com ara rentar-nos les mans amb assiduïtat.
28 d’abril del 2025. Aproximadament a les 12:30 hores. No és el meu horari laboral, però sempre hi ha feina a fer davant l’ordinador. De cop i volta, veig que perdo el senyal de wifi. A més, l’alimentació elèctrica deixa de funcionar. Han saltat els ploms?
No. El quadre elèctric està com sempre. Veig que no hi ha llum a l’escala. Penso que pot ser per unes obres que estan fent als voltants. De vegades passa. Tocarà esperar.
I van passant els minuts. No puc consultar la xarxa i miro de trucar un amic per consultar-li un tema. Trucar? El mòbil no va. Ben estrany i massa coincidència.
No puc engegar la tele, òbviament. Tinc un petit aparell de ràdio elèctric totalment carregat. Escolto un d’aquests programes de ‘ji-ji-ja-ja’ que fan al migdia a una de les emissores més sentides. Aparentment, tot sembla normal. Fins que comencen a dir que veuen molt moviment de productors que s’acosten a l’estudi. Què està passant?
PRIMERA LLUM: QUÈ ESTÀ PASSANT?
Passen els minuts i miro per la finestra. Hi ha una mica d’embús a la Gran Via. No van els semàfors. És de dia i no veig si el veïnat proper té llum, però la sensació és que això és més gros del que sembla.
I a la ràdio, els ‘primers espases’ es posen davant el micròfon. Parlen d’una apagada general a tot el país… i a altres països europeus. No en saben la causa i es comença a especular. Com ens agrada especular, als periodistes. Sempre ens estem fent preguntes i calibrem les hipòtesis. Una que comença a sonar és la possibilitat d’un ‘cyber-atac’ a escala mundial. Vivim temps convulsos. Per què no podria ser això?
Les notícies van fluint per aquest mitjà que diuen que és obsolet en els temps que vivim, però que és únic quan no funcionen tots els recursos moderns. Tot i això, tinc un petit problema. L’aparell de ràdio que tinc només és de càrrega elèctrica i es pot esgotar. On tinc aquella oblidada ràdio de piles? La vaig llençar, potser?
SEGONA LLUM: QUÈ MENGEM?
L’ésser humà només se’n recorda de Santa Bàrbara quan trona. Cert. O quan hi ha una apagada com aquesta. Arriba l’hora de dinar i, és clar, la vitro no funcionarà si no torna l’electricitat. Ni el microones. Ni la nevera. I això sí que és preocupant. No és cosa d’obrir-la -ni tampoc el congelador-pensant en els productes que hi ha a dins.
Tocarà menjar fred. I sort que se m’ha acudit anar al supermercat a fer quatre compres al voltant de les 12. Allà he pagat amb la targeta. Ara no podria fer-ho. De fet, arriben notícies que alguns ‘súpers’ estan tancant. No els hi funciona ni el lector de codi de barres. Si has de pagar, ha de ser en efectiu.
“Què fas pagant en efectiu? Si amb targeta és més pràctic”. Quants cops hauré escoltat aquesta reflexió? Ves per on, ara m’aniria bé tenir ‘cash’. A la meva cartera, un bitllet perdut de 10 euros. Al moneder, uns pocs euros. Impensable tenir-ne més. Els caixers tampoc funcionen…
Solucionem la papereta del dinar amb una amanida i un entrepà de tonyina. Escolto clàxons d’impaciència al carrer, mentre la família arriba a casa. Sé que quan marxi a la feina no en tindré comunicació amb ells. Fa dies que el telèfon fix de casa està espatllat. Total, com que sempre fem servir el mòbil, tampoc cal, oi? Ves per on, ara sí que calia.
TERCERA LLUM: “SORT QUE…”
Escoltes notícies de gent atrapada als ascensors. Veig que al de la finca no hi ha ningú. Sort que ha passat a aquesta hora, on no hi ha gaire ‘trànsit’ als pisos. Quan avalues la situació, l’expressió “sort que…” també es fa doctrina. Sort que ha passat ara a la primavera i no fa el fred de l’hivern -perquè no hi fa fred i no tenim estufa de gas-, sort que ha passat de dia, sort que…
Doncs sí. Sort que a punts estratègics hi ha generadors, malgrat que també tenen un temps limitat. No cal dir que als hospitals són vitals. A moltes feines no n’hi ha, amb la qual cosa moltes jornades laborals s’escurcen. És clar que s’ha de tornar a casa i el metro, òbviament, no funciona. El servei de bus es col·lapsa. No hi ha reforç i pujar al vehicle és una quimera.
També hi ha generadors als mitjans de comunicació. En el cas de la ràdio, hi ha algunes emissores que no funcionen, però les més importants sí que ho fan. Comencen les primeres versions oficials del que està passant, tot i que sense aclarir res. Diuen que el servei s’anirà restablint per fases. S’haurà d’esperar.
QUARTA LLUM: FER SALUT EN COMPTES DE SEDENTARISME
I he de marxar a la feina. Normalment vaig en bus, però com ja havia comentat abans, sembla impossible. Passen vehicles sense obrir portes, amb la gent com a llaunes de sardines. Sí. Impossible. Tocarà anar a peu, la qual cosa no deixa de ser bona. Avall el sedentarisme, visca l’exercici!
Gairebé una hora més tard, arribo a la Redacció. En aquest cas, beneeixo que no estigui a un gratacel. Només he de pujar tres pisos. Els qui treballen a un altre diari esportiu de la ciutat, n’han de pujar uns quants més.
A la Redacció, només funcionen els ordinadors. Els llums, apagats. Hi ha generador, però s’ha de preveure que es farà fosc. Cal treballar amb la llum del dia mentre sigui possible. Sort que -un altre cop- ja s’ha fet el canvi a l’horari d’estiu i es fa de nit més tard.
Per a un diari esportiu, el fet que aquesta apagada hagi estat en dilluns afecta una mica menys. Imagineu si hagués estat en cap de setmana, quan hi ha molta activitat. Sabem que han suspès la jornada al Màsters 1000 de Madrid de tenis. També, un partit de futbol de Segona Divisió que s’havia de jugar a Almeria.
CINQUENA LLUM: ENS VEU ALGÚ?
A la planta de sota sí que hi ha més activitat. És la Redacció d’El Periódico. Pendents de les compareixences dels líders polítics, de tot el que està suposant una situació d’aquestes característiques al món. Van actualitzant el mapa de zones on el servei es restableix. Tant ells com nosaltres treballem a l’edició digital, però… qui ens pot veure?
Aprofito per carregar el mòbil i la meva ràdio elèctrica. No sé res de la meva família. Únicament del meu fill, que ha anat a casa de la seva àvia, a Sant Boi, on ja hi ha llum a mitja tarda. Es posa en contacte amb mi i em diu que la meva sogra està bé. Em pregunta si ha de tornar a casa, on sembla que encara no hi ha llum. Li dic que es quedi a passar la nit allà.
La feina segueix i passa el temps. Es comença a fer fosc i quan pràcticament ja no veiem res, decideixen encendre els llums. Caldrà veure si el generador aguanta, perquè hem d’estar almenys fins a la 1 de la matinada. En algunes zones de L’Hospitalet ja es veu llum. A la nostra, encara no. De fet, l’Autovia de Castelldefels sembla fantasmagòrica.
SISENA LLUM: DEL FOSC A L’IL·LUMINAT
Un taxi ens recull als qui tanquem la Redacció. No sé res dels de casa i el taxista, un vell conegut, m’indica que abans ha passat per on visc i es veu ben fosc. Justa la fusta! Quan arribo, allò és la boca del llop. Sort que -un altre cop hi surt la frase- tinc el mòbil al cent per cent i la llanterna funciona.
Obro la porta i veig unes espelmes enceses. En teníem a casa i ens han fet servei. Una altra eina que sempre hem de tenir, però que no sempre hi és. La família està bé, malgrat la incomunicació. Tard o d’hora ha de tornar l’electricitat. Si no, és millor anar al llit i demà -o tècnicament avui- serà un altre dia.
Al voltant de les dues de la matinada, s’encén un llum que estava obert a casa. Servei restablert. Tot havia acabat. Dimarts al matí, tothom comentant la jugada, mentre encara s’intenten esbrinar les causes del caos. Però almenys ja hi havia llum a tot arreu.
Conclusió
Podria haver estat més greu, però no ho va ser. És un avís perquè sempre estem previnguts. Una mena d’examen dels molts que tenim a la vida. Van ser poc més de 12 hores sense llum, però s’espera que tothom aprengui la lliçó, com va passar amb el tema del coronavirus.
Tot i que ja ho diu la dita (perdó per la repetició): l’home és l’únic animal que ensopega dos cops amb la mateixa pedra.
La vida pot canviar en un instant. Un cotxe blau va col·lidir amb el meu vehicle vermell, provocant un accident que em va portar directament a urgències. Els metges van diagnosticar dolor cervical i un malestar generalitzat. En aquell moment, la impotència i el dolor m’omplien d’incertesa.
El pot dels somriures: Transformant el dolor en positivitat
Durant el procés de recuperació, la medicació ha format part de la meva rutina. Però he transformat aquell element en alguna cosa significativa. Així ha nascut el Pot dels Somriures, reutilitzant els envasos de les pastilles i escrivint frases positives a cadascun d’ells.
Aquest pot no només representa la pròpia sanació, sinó que és un símbol d’esperança que vull compartir amb tu, perquè, al cap i a la fi, somriure és un acte de resistència i força.
Frases del pot de somriures
💊 Cada dia és una nova oportunitat per somriure.
💊 La força no ve del cos, sinó de la voluntat.
💊 Amb petits passos es fan grans camins.
💊 El millor encara està per arribar.
💊Somriu, perquè ets més fort del que creus...
El volant del SEAT LEON: Element decisiu
Un detall fonamental de l’accident ha estat el volant ergonòmic del SEAT LEON. Gràcies a ell, les mans van romandre ajustades durant l’impacte, cosa que em va permetre mantenir el control del vehicle i reduir els danys.
El volant va jugar un paper essencial, i vull posar en valor la importància de tenir un bon equipament de seguretat en el vehicle i agraïr als enginyers la recerca contínua en millores pels conductors.
La recuperació: un procés pas a pas
Amb el pas dels dies, els metges han prescrit fer exercicis domiciliaris i caminar pel carrer com a part de la recuperació. Un petit gest, però amb un gran impacte. Cada pas es va convertint en una victòria, una reconquesta de la meva autonomia.
Agraïment al Centre d’Urgències d’Atenció Primària (CUAP) Rubí
Acabo el post amb agraïment a l’equip del Centre d’Urgències d’Atenció Primària, (CUAP) de Rubí el 6 de maig per la seva professionalitat i calidesa en el tracte en els primers moments després de l’accident. En aquests moments de desconcert em vaig sentir atesa.
Gràcies per la vostra dedicació i compromís amb la salut i el benestar de les persones.
Mirant endavant
Aquest procés m’ha ensenyat que cada dia és una nova oportunitat per avançar, per somriure i per valorar cada petit detall de la vida.
Fase 3 de 4 de la recuperació
Actualment estic recuperant forces a mida que el dolor va remitint. Em sento optimista. Aviat arribarà la fase 4, la il·lusió de tornar a la normalitat, el moment de celebrar aquest viatge amb les persones que m’estimen.
Gràcies a tots els qui m’esteu acompanyant. Recuperar la vida diària i la rutina amb optimisme és el millor regal que em puc fer.
Al Maig i a Persones Humanes de la web continuem amb el nostre compromís de destacar aquelles persones amigues que, amb les seves accions, afronten la vida amb valentia i lluiten per ser millors, deixant una estela de positivisme.
Aquest mes, volem reconèixer a l’Adela qui ha superat un càncer de mama transmet la seva vivència amb molta emoció.
Mi nombre es Adela, tengo 57 años y vivo con mi mascota. Me diagnosticaron cáncer de mama en julio del 2024, gracias a los avances en la detección precoz y en el tratamiento, lo he superado.
En mi caso el tratamiento oncológico de mama fue la operación, radiación y sigo con la terapia con anti estrógenos. Mi caso es de los más leves y el tratamiento es de los más inocuos para conseguir la curación de la enfermedad, ya que después de 6 meses desde que me realizaron la operación, me encuentro con fuerzas y retomo mi vida cotidiana de antes.
Mi primer pensamiento al comunicármelo fue que me lo confirmaran y si había posibilidad de error; preguntarle cómo se había reproducido. ¿Cuál era la razón de ese cáncer?.
Me lo justificaron con muchas razones de las cuales algunas las cumplía y otras no…, Entendí que sólo hay una razón para la enfermedad y es estar vivo.
El camino del tratamiento y el apoyo incondicional
Emociones durante el proceso
En este periodo, los miedos, la ansiedad, las esperas, las incertidumbres se sucedían, contar con el apoyo emocional continuo y la comprensión de los familiares y amigos fue muy importante para mí:
acompañarme a las visitas médicas,
cuidarme en el postoperatorio,
realizarme las curas y
siempre con la máxima generosidad y amor.
Recuerdo el momento de ir en la camilla después de la intervención, por el pasillo, allí ví a mis padres, mis hermanos, mis cuñadas, mis primas…. fue un subidón impresionante lo que sentí, recordarlo, hace que me salten las lágrimas en los ojos.
El poder de la actitud positiva
Alguien que pasó por un cáncer dijo que iba a mantener en un primer plano la vida cotidiana y los momentos agradables, relegando a un segundo plano la enfermedad y los efectos que la acompañan, y esa máxima me la interioricé para seguir adelante y vivir día a día.
La forma de salir de esto o al menos eso pienso yo, creo que eres tú misma, y convencerte de que puedes hacerlo y colaborar todo lo que puedas con los médicos. Lo malo es que, desgraciadamente, esto a veces no se puede hacer porque todo falla y gana la enfermedad.
La actitud positiva y la confianza en uno mismo ayudan a superar la enfermedad, no se trata de restar importancia a las consultas, tratamientos o terapias, sino de poner énfasis en el afrontamiento de las dificultades con una actitud positiva.
Mirando hacia adelante: una nueva perspectiva de vida
Ahora que ya ha pasado el tratamiento y las muchas emociones vividas, me doy cuenta de que han sucedido de manera rápida.
Actualmente mi pensamiento se centra en mejorar todo lo que pueda mi estilo de vida: alimentación, sueño, descanso y ejercicio físico. En hacer cosas que siempre he querido hacer, darle prioridad.
Estoy muy agradecida a todos las personas que cerca de mí han estado y me han acompañado.
Divendres 25 d’abril a les 19 hores al Teatre Municipal La Sala de Rubí es va celebrar la cinquena edició dels Premis Rubeo d’Or. Un esdeveniment en el qual l’Ajuntament de Rubí reconeix la valuosa contribució de ciutadans i entitats en l’àmbit esportiu.
La concessió d’un Premi Rubeo a Luque suposa un merescut reconeixement a la brillant carrera i a la constant vinculació amb Rubí. Aquest guardó no només celebra els seus triomfs en el tatami, sinó també els valors que encarna com a esportista i com a persona.
La cerimònia dels Rubeo d’Or d’enguany ha estat plena d’emoció on hem vist que a la ciutat hi ha un bon nivell esportiu en diverses disciplines.
Moltes felicitats als premiats!!
Imatges de la gala
El Sr. Abel Garcia, Secretari General d’Esports entrega el Rubeo d’Or a Miquel Luque.
Fotografia de tots els esportistes que han rebut el Rubeo d’Or 2025
23 d’abril, Sant Jordi.Potser el millor dia de l’any
🌹✨ Per què el 23 d’abril és tan especial a Catalunya?
Imagina passejar pels carrers plens de llibres i roses, una combinació única al món. Però, sabies que aquesta tradició té les seves arrels en llegendes medievals i l’amor per la literatura? 🌹📚
🔥 Descobreix com la Diada de Sant Jordi transforma cada racó del país en un festival d’històries, amor i cultura. ¿Quin és el poder d’un llibre o d’una rosa? 💕📖
Aquest any, em fa especial il·lusió compartir amb vosaltres una obra que trenca fronteres i ens transporta a un racó fascinant del món: el Senegal. Us convido a descobrir una nova perspectiva a través d’un còmic que he creat, ple de colors, cultura i història d’aquest país africà.
El còmic és un homenatge a les tradicions, la riquesa cultural i la lluita diària d’un poble que inspira. És també una manera d’unir dos mons: el de la màgia de Sant Jordi i el de la bellesa del Senegal.
Una vida dedicada als escacs i al servei dels clubs
Una trajectòria exemplar
L’Antoni Muñoz va néixer a Terrassa l’11 de gener de 1959. Casat i amb dos fills, actualment està jubilat des de gener de 2024. La seva formació inclou una Mestria Industrial Elèctrica per l’Escola Industrial de Terrassa i estudis en Gestió d’Empreses per la Universitat de Deusto.
Va descobrir els escacs amb 12 anys, i des d’aleshores no ha deixat mai de promoure aquest esport com a eina educativa i de creixement personal. Després d’una pausa per motius laborals i d’estudis, va reprendre la seva passió al Club Rubinenca, on va liderar un procés de transformació exemplar.
Impuls des de la base
Quan va arribar a la Rubinenca, el club es trobava en un estat crític, només 16 llicències i cap infant. El Toni va començar oferint activitats gratuïtes als esplais els dissabtes a la tarda, i més endavant va portar els escacs a les escoles de Rubí com a activitat extraescolar.
Gràcies a aquesta tasca:
L’escola del club va créixer de 0 a 40 infants.
El nombre de federats va passar de 16 a més de 80 llicències.
Es va consolidar un projecte educatiu i social al voltant dels escacs.
La seva etapa com a president del club (2010-2023) deixa una empremta de dedicació, compromís i resultats tangibles.
Antoni Muñoz Candidatura FCE Territorials 2025
🗳️ Les eleccions a la Federació Catalana d’Escacs se celebraran el dia 26 d’abril de 2025.
Un projecte de futur: Una federació al servei dels clubs
Ara, el Toni Muñoz fa un pas endavant sumant-se a la candidatura “Una Federació al servei dels clubs”, liderada per Daniel Rius.
• Escoltar i donar veu als clubs. • Impulsar els escacs base i femenins. • Descentralitzar la Federació i estendre els escacs arreu del territori. • Recuperar espais clau com el Circuit Català i els Escacs Base.
Amb una trajectòria de compromís, visió educativa i experiència en la gestió esportiva, el Toni representa els valors d’un veritable servei al món dels escacs.
📌 És l’hora del veritable canvi. És l’hora de construir junts una Federació al servei dels clubs.
Desitgem molta sort al Toni en aquesta nova etapa, amb l’esperança que la seva experiència i passió pels escacs contribueixin a un futur millor per a tots els clubs catalans. ♟️
A l’Abril i Persones Humanes de la web continuem amb el nostre compromís de destacar aquelles persones amigues que, amb les seves accions, afronten la vida amb valentia i lluiten per ser millors, deixant una estela de positivisme.
Aquest mes, volem reconèixer a l’Àngela qui conviu amb la fibromiàlgia des de fa anys, una experiència que l’ha portat a explorar diferents maneres de gestionar el dolor i millorar la seva qualitat de vida.
La fibromiàlgia és una malaltia crònica que afecta milions de persones i impacta profundament en la qualitat de vida. Aquest article busca inspirar optimisme, mostrant com el positivisme pot ser un gran aliat per afrontar els desafiaments d’aquesta condició. Descobreix consells pràctics i experiències personals per viure amb més força i energia.
Definición
La Fibromialgia es una enfermedad crónica que se caracteriza por un dolor generalizado a nivel musculoesqueletico, en múltiples áreas corporales y puntos definidos.
Estos puntos se localizan en las extremidades superiores, las inferiores, abdomen, pecho, parte superior e inferior de la espalda, (incluyendo los glúteos) y la columna vertebral. Así mismo cursa con una variedad de síndromes como: colon irritable, alteraciones del sueño, alteraciones del estado de ánimo, cefaleas, y migrañas.
Ángela Soriano Paños Diplomada en Enfermería.
La fatiga, la rigidez muscular son otros síntomas que se presentan sobre todo al despertar. También se han observado problemas cognitivos y de memoria. Es una enfermedad crónica de origen reumático, sin inflamación en el aparato locomotor. Todo este conjunto de síntomas y síndromes afectan a la calidad de vida del paciente.
🔎 ¿Sabías qué…?
La Fibromialgia afecta entre un 2% y un 5% de la población mundial, en España un 2,4%.
La franja de edad en la que puede manifestarse se sitúa entre los 20 y los 50 años de edad, aunque puede afectar a adolescentes y ancianos.
Causas
Las causas de esta enfermedad son desconocidas. Puede producirse tras un traumatismo o enfermedad, o sin causa aparente. También se han descrito factores genéticos, que se están estudiando, así como dificultades en los mecanismos de respuesta frente al estrés.
La hipótesis más probable es que esté causada por un trastorno en el modo en que el cuerpo procesa el dolor, esto provoca un aumento en la sensibilidad a estímulos. Los estresores físicos y emocionales pueden agravarla.
Los pilares básicos del tratamiento se basan en:
tratamiento farmacológico
terapia cognitiva
ejercicio físico
dieta equilibrada
El tratamiento debido a que es una enfermedad compleja, con multitud de síntomas y síndromes también se enfoca desde una perspectiva multidisciplinar. Actualmente, hay departamentos sanitarios especialistas en Fibromialgia. El enfoque pasa por Reumatología, Psiquiatría, Psicología. Así tenemos una variedad de fármacos: antidepresivos, analgésicos.
Se trata de mejorar el estado de ánimo del paciente, mitigar el dolor crónico. Establecer hábitos dietéticos y deportivos. Es muy importante mantener un ejercicio físico adecuado, como caminar, natación, aquagym, tai-chi , yoga, son maneras de mantenerse activo y reducir el estrés.
Experiencia personal
Conocía esta enfermedad muy bien, porque había personas de mi entorno (amistades), que la sufrían de forma muy devastadora; por no encontrar un método de mitigar el dolor y la afectación en la vida diaria y laboral.
Recuerdo despertarme un día, sintiendo un dolor generalizado, sin causa aparente. No le di demasiada importancia hasta que se prolongó durante semanas. Tras una exploración médica me diagnosticaron de Fibromialgia. En aquel momento, me derrumbe, estaba convencida que me esperaba una peregrinación por un laberinto de médicos, fármacos y terapias.
Es cierto que en un primer momento, los tratamientos farmacológicos no me dieron ningún resultado. Tomé otras alternativas: técnicas de relajación, meditación, ejercicio físico, acupuntura. Y sobre todo, cambie mi perspectiva personal hacia este trastorno.
Me enfoque hacia el positivismo, es muy difícil llegar a él, ya que es una enfermedad incapacitante y limitante para el desarrollo de las actividades de la vida diaria. A pesar de todo, es posible dar este giro, la positividad es una gran aliada para guiarnos en el día a día.
Siempre hay días mejores y días peores, si necesitas descansar algún día, no pasa nada, aprovechar los momentos para llenar nuestras vidas de actividades que nos llenen, relajen y nos de energía positiva.
Rosa López 