Agost, mes que ens convida a posar-ho tot en pausa. Entre cerveses fresques, tardes de platja i migdiades eternes, trobem espais per pensar i reconnectar amb el que realment importa. A Persones Humanes 2025, continuem explicant històries de gent valenta, autèntica i inspiradora.
Aquest mes, ens acompanya el Miguel, una d’aquelles persones que deixen petjada i bons moments.
Verano,el momento ideal para desconectar y recargar pilas
Miguel Luque
Conductor de máquinas en SEAT
🏖️ Disfrutar del descanso en verano: clave para recuperar energía
Por fin llegan las esperadas vacaciones de verano en España, ese momento del año donde el descanso no solo es necesario, sino merecido. Ya sea que elijamos viajar, hacer una escapada rural o simplemente relajarnos en casa, es tiempo de reconectar con nosotros mismos.
Durante el resto del año, la rutina laboral, el estrés constante y los horarios impredecibles pueden pasarnos factura. Las vacaciones ofrecen un respiro donde el cuerpo y la mente pueden liberarse y recuperar el equilibrio.
🌅 Vive cada instante como si no hubiera mañana
El verano invita a saborear la vida sin prisa. La desconexión comienza al permitirse disfrutar del presente, sin pensar en lo que viene después. Como se suele decir: “vive el hoy, el mañana ya llegará”.
Cada persona tiene su fórmula para relajarse, pero hay actividades que ayudan a dejar atrás el estrés. Aquí tienes algunas recomendaciones para desconectar:
📖 Leer ese libro pendiente: el que lleva meses esperando en la estantería.
🌊 Sumergirse en la piscina o disfrutar del mar: el agua relaja el cuerpo y revitaliza la mente.
🚶 Pasear por montañas, bosques o senderos tranquilos.
☕ Dedicar tiempo a : desayunos sin prisa y sobremesas con buena compañía.
👨👩👧👦 Compartir momentos especiales en vacaciones
La desconexión verdadera no solo mejora nuestro bienestar, también fortalece los vínculos con nuestros seres queridos. Compartir las vacaciones con quienes apreciamos nos permite crear recuerdos únicos y recargar energías para volver con más fuerza.
Veus Connectades és una història inspiradora sobre dues persones emprenedores, la Sofía i el Julián, que decideixen crear una plataforma digital oberta al diàleg. Volen que tothom pugui compartir idees lliurement, sense por ni censura.
El projecte arrenca amb entusiasme, però ben aviat descobreixen els reptes que implica la convivència virtual: comentaris agressius, malentesos i molta tensió. Amb constància i consciència, decideixen implementar normes de respecte i moderació.
Amb aquests canvis, comença a florir una comunitat viva: missatges d’agraïment, converses constructives i un espai on cada veu té valor. Aquest projecte, és un exemple de com la tecnologia pot unir-nos, si es construeix amb responsabilitat i empatia.
Una història sobre el poder de l’expressió lliure, la col·laboració i les connexions reals en l’era digital.
Veus connectades
Portada
Veus connectades de Rosa López #PasionConTinta
Presentació
Sofia: Tinc una idea, Julián… Vull crear un espai on la gent pugui expressar les seves opinions lliurement.
Julian: Això sona genial. Jo em puc encarregar de la part gràfica. Com imagines la plataforma?
Sofia: Un lloc on tothom pugui parlar sense por… Però amb respecte.
Problemes a la plataforma
Sofia: No esperava que això se’n sortís de control tan ràpid…
Julian: Hi ha massa comentaris agressius.
Sofia: Volíem que la gent parlés lliurement, però això és un caos.
Julian: Hem d’establir normes i moderació, o no funcionarà.
Primers èxits
Sofia: Mira això, Julian!
Julian: Alguna cosa bona, per fi?
Sofia : Algú ens agraeix haver creat aquest espai. Diu que, per primer cop, sent que la seva veu és escoltada.
Julian : Sabia que valdria la pena l’esforç. Anem pel bon camí.
Creixement del projecte
Sofia: La nostra plataforma està creixent més ràpid del que imaginava.
Julian: Això és bo, però també vol dir més responsabilitats.
Sofia : Hauríem de millorar l’estructura i afegir moderadors. Julian : Tinc algunes idees per optimitzar el disseny.
Sofia: Si seguim així, això pot convertir-se en quelcom realment gran.
Julian : Fem que funcioni.
Reflexió i futur
Sofia: Mira quanta gent hi participa!
Julian: Ho hem aconseguit… hem creat un autèntic espai de diàleg.
Sofia : Continuarem millorant aquesta comunitat.
Julian : I ens assegurarem que continuï sent un lloc de respecte i aprenentatge.
Sofia : Això és només el principi.
Julian : Anem a per més.
💡 Saps què?
Aquest còmic no només parla de tecnologia, sinó de persones. És una crida a crear espais digitals més humans, on tothom pugui sentir-se escoltat.
Juliol calurós demana optimisme extra. Com vam comentar en publicacions anteriors, cada mes destacarem a la secció Persones Humanes de la web persones amigues que, amb les seves accions, afronten la vida amb valentia i lluiten per ser millors, deixant una estela de positivisme.
Ana, fisioterapeuta destaca la importància del positivisme i l’empatia per entendre les necessitats dels pacients i ajudar-los en el seu procés. Acompanyar-los, sobretot, en els moments dolents.
GAIREBÉ 20 ANYS DE VOCACIÓ I APRENENTAGE
Ana Indiano
Diplomada en Fisioteràpia
Hola, Soc l’Ana Indiano i el pròxim any faré vint anys que em vaig diplomar en fisioteràpia. Fa catorze anys que treballo en el sector privat, especialitzant-me en dolor múscul-esquelètic.
El positivisme com a clau
Vaig entendre que la clau de l’èxit de la nostra professió és estimular el positivisme als nostres pacients. I això m’ho va ensenyar la gent gran durant els meus primers anys treballant en el sector de la geriatria.
Què és la fisioteràpia?
Segons l’OMS defineix la fisioteràpia com “l’art i la ciència per mitjans de l’exercici terapèutic, escalfor, fred, massatge, electricitat … i que té com a finalitat prevenir, readaptar i rehabilitar al pacient”. Per mi, l’art no només està a les nostres mans. Una part molt important de les sessions és escoltar el pacient. Entendre per què venen a consulta, quins són els seus objectius per millorar la seva salut. I nosaltres com a professionals de la salut hem de saber acompanyar aquest procés.
“M’has de curar” és una frase que escolto molt a la consulta. És totalment errònia. L’única persona que és capaç de curar-se és un mateix. Però és molt important que estiguis sempre envoltat de bons professionals que t’acompanyin en aquest procés.
Viure i treballar amb la gent gran
En les residències de gent gran trobes gent de diferents estils de vida, classes socials, formes de ser, amb situacions familiars molt diverses. A tots els uneix una cosa. Han deixat la seva llar. Molts no reben visites dels seus familiars tant com els agradaria. Han de compartir habitació amb gent que al principi són estranys. Potser no poden sortir del centre residencial. Si et pares a pensar, el personal sanitari són les úniques persones que veuen cada dia, amb els que fan la seva rutina. Per tant, tenim el deute moral de fer els seus dies agradables, treure un o més d’un somriure.
És molt important amb l’energia que ens presentem en la seva nova llar. Allà és un dels llocs on sí importa el to amb el qual dius els bons dies i el teu llenguatge corporal ha de respirar vitalitat. Perquè per ells no sempre hi ha marge de millorar. Normalment, es parla de mantenir el major temps possible les seves capacitats físiques i cognitives. Per això és tan important transmetre positivitat a l’etapa final de les nostres vides.
Sempre he pensat que treballar en aquest sector ha de ser vocacional. Sense aquesta vocació és molt difícil mantenir aquest esperit. Un altre tema és la riquesa que ens aporta la gent gran i que hem de cuidar.
A consulta: més enllà dels exercicis
Durant la meva consulta normalment dono pautes per fer a casa, exercicis i recomanacions. Si el pacient no genera una bona adherència al tractament té moltes possibilitats de no assolir els objectius desitjats. A consulta pots trobar pacients que es cuiden i saben com fer-ho i els que no. Amb els primers sol ser fàcil introduir noves dinàmiques. Però amb els segons has d’entendre com és el seu dia a dia, en quina situació es troben anímicament.
No és el mateix una pacient amb temps lliure, que un pacient que cuida una persona malalta. Hi ha qui ve a la consulta amb un dolor agut, però és autònom i ha de continuar la feina. O qui s’acaba de lesionar i s’ha de presentar properament a proves físiques. Una part important és parlar amb franquesa del procés de recuperació. Quina és la seva duració, si és agut o si es cronificarà amb el temps. Les complicacions. L’evolució. La informació és poder. Entendre com estem és un pilar important per poder avançar.
Sempre explico que no cal fer canvis bruscos de rutines, ni repetint cent cops el mateix exercici milloraràs abans. A vegades, és més rellevant introduir petites píndoles, a poc a poc, controlant el procés. I no fustigar-se si no has assolit el teu propòsit cada dia. Per culpa del ritme frenètic que portem actualment, l’estrès ens envaeix, això comporta que costi molt de veure el got mig ple.
Trobar la vocació, obrir finestres
Sempre havia tingut molt clar que de gran volia dedicar-me a ajudar a la gent. Però no va ser fins a l’últim moment que la fisioteràpia va trucar a la meva porta. Una professió jove amb infinites possibilitats.
Amb honestedat, no soc tècnicament la millor, però sí que el meu punt fort és l’empatia. Intento entendre les seves necessitats i ajudar-los en el seu procés. Acompanyar-los sobretot en els moments dolents. Intento obrir petites finestres on la persona sigui capaç de creure que pot fer-ho. Que pot tenir el control de la seva salut.
Una vegada que el pacient es creu realment que pot, tots els canvis vénen sols. La satisfacció de veure els pacients assolir els seus objectius és molt emocionant.
El 30 de juny se celebra el Dia de les Xarxes Socials, una commemoració que va néixer l’any 2010 per iniciativa del portal de notícies Mashable, fundat per Pete Cashmore. L’objectiu era reconèixer l’impacte creixent que aquestes plataformes tenien —i continuen tenint— en la manera com ens comuniquem, compartim informació i construïm comunitats.
Des d’aleshores, aquest dia s’ha convertit en una oportunitat per reflexionar sobre com les xarxes han transformat la nostra vida quotidiana, tant a nivell personal com professional.
📟 ABANS (cap al 2010)
Publicàvem des de l’ordinador, amb l’escriptori ple d’icones.
Llençar una indirecta era un art subtil amb lletres gòtiques sobre una foto pixelada.
Els seguidors: els amics de l’institut, la teva tieta i aquell company que feia like a tot
🔎 Sabies què…?
Facebook és blau perquè el seu creador, Mark Zuckerberg, és daltònic al verd i al vermell. Va dir que el blau és el color que millor pot percebre.
📲 ARA (2025)
Creem contingut des del mòbil, fent cua al súper.
Els Reels expliquen històries en 15 segons.
Seguim expertes, artistes, memes i moviments socials d’arreu del món.
Avui a les 19:00 h, els jardins de l’Ateneu s’han tornat a omplir amb representants de les entitats rubinenques per acollir la tradicional recepció d’entitats de la ciutat que, de forma simbòlica, marca l’inici de la Festa Major 2025.
L’Alcaldessa de Rubí, Ana M. Martínez, ha destacat la tasca que desenvolupen les entitats i com es consoliden amb el pas dels anys.
GALERIA D’IMATGES
SENTIMENT PERSONAL
Personalment l’Ateneu és un lloc que sempre m’ha portat bones vibracions; aquí teniu algunes:
Enguany he assistit a l’acte de l’Ateneu com a membre de la Junta Sala Neus Català. Ser part d’una entitat amb un projecte compromès com aquest m’omple d’emoció i agraïment.
A la Sala Neus Català de Rubí, l’exposició Brodadores de Memòries ens acosta a les experiències de les dones salvadorenques durant la guerra civil (1980-1992), quan brodaven les seves vivències en sacs de gra als camps de refugiats d’Hondures. Un testimoni únic de lluita col·lectiva i preservació de la memòria històrica.
El valor dels brodats com a narradors d’història 🪡
Les peces exposades van ser recuperades gràcies al Museo de la Palabra y la Imagen (MUPI), i ens permeten conèixer de prop el paper d’aquestes dones en la construcció de comunitat i la preservació de la memòria democràtica.
Huacal ONG
L’exposició ha estat impulsada per Huacal ONG, una entitat compromesa amb la cooperació, el desenvolupament i la justícia social.
A l’acte d’inauguració, van participar:
Marta Ribas, presidenta de la Sala Neus Català
Jordi Arnaiz, regidor de Memòria Democràtica
Eduard Balsebre, president de Huacal ONG
Rosa Sánchez, integrant de la Xarxa Comunitària Cultural Salvadorenca de Catalunya
Francisco Mena Sandoval, capità de l’exèrcit salvadorenc, guerriller del FMLN i participant dels Acords de Pau. Pots llegir més sobre la seva trajectòria aquí.
A través de la tècnica del brodat, les dones salvadorenques van poder crear resiliència, resistència i comunitat.
Una història brodada que traspassa fronteres
Els brodats no només expliquen històries individuals, sinó que teixeixen una memòria col·lectiva que uneix comunitats i travessa generacions. Les dones que van participar en aquest procés van transformar el dolor en art i la supervivència en resistència.
Aquests teixits amb fils de memòria contenen la certesa que una vida digna és possible quan ens unim per a conquerir somnis comuns.
Cada puntada revela històries de superació, força i esperança, convertint el brodat en una eina de denúncia i de reivindicació de la memòria històrica dels pobles. Aquestes peces no només han perdurat en el temps, sinó que han aconseguit traspassar fronteres, portant la seva veu més enllà dels camps de refugiats i dels límits de la guerra.
Visiteu l’exposicióBrodadores de Memòries
📌 On? Sala Neus Català, c/Ulloa, 9, Rubí.
🗓️ Fins quan? Fins al 20 de juny obert a tothom i del 23 a l’1 de juliol sota reserva.
Som a l’equador del 2025. Com vam comentar en publicacions anteriors, cada mes destacarem a la secció Persones Humanes de la web persones amigues que, amb les seves accions, afronten la vida amb valentia i lluiten per ser millors, deixant una estela de positivisme.
Lluís, periodista destaca la importància del positivisme, l’adaptació i el bon rotllo davant una situació desconeguda que va crear alarma social: L’APAGADA GENERAL del passat 28 d’abril. L’amic Lluís ens regala com va viure aquella situació en to d’humor.
LLUM A LA FOSCOR (tragicomèdia de la vida en sis actes o llums)
Lluís Payarols Periodista Diari SPORT
És possible quedar-se a les fosques al migdia? Sí. Va passar no fa gaire, quan no ens ho esperàvem. Tot i això, ho vam superar. Què ens han de dir a nosaltres? Els mateixos que hem viscut una pandèmia que ni ens podíem imaginar, on vam aprendre moltes coses que ja havíem après, però que havíem oblidat, com ara rentar-nos les mans amb assiduïtat.
28 d’abril del 2025. Aproximadament a les 12:30 hores. No és el meu horari laboral, però sempre hi ha feina a fer davant l’ordinador. De cop i volta, veig que perdo el senyal de wifi. A més, l’alimentació elèctrica deixa de funcionar. Han saltat els ploms?
No. El quadre elèctric està com sempre. Veig que no hi ha llum a l’escala. Penso que pot ser per unes obres que estan fent als voltants. De vegades passa. Tocarà esperar.
I van passant els minuts. No puc consultar la xarxa i miro de trucar un amic per consultar-li un tema. Trucar? El mòbil no va. Ben estrany i massa coincidència.
No puc engegar la tele, òbviament. Tinc un petit aparell de ràdio elèctric totalment carregat. Escolto un d’aquests programes de ‘ji-ji-ja-ja’ que fan al migdia a una de les emissores més sentides. Aparentment, tot sembla normal. Fins que comencen a dir que veuen molt moviment de productors que s’acosten a l’estudi. Què està passant?
PRIMERA LLUM: QUÈ ESTÀ PASSANT?
Passen els minuts i miro per la finestra. Hi ha una mica d’embús a la Gran Via. No van els semàfors. És de dia i no veig si el veïnat proper té llum, però la sensació és que això és més gros del que sembla.
I a la ràdio, els ‘primers espases’ es posen davant el micròfon. Parlen d’una apagada general a tot el país… i a altres països europeus. No en saben la causa i es comença a especular. Com ens agrada especular, als periodistes. Sempre ens estem fent preguntes i calibrem les hipòtesis. Una que comença a sonar és la possibilitat d’un ‘cyber-atac’ a escala mundial. Vivim temps convulsos. Per què no podria ser això?
Les notícies van fluint per aquest mitjà que diuen que és obsolet en els temps que vivim, però que és únic quan no funcionen tots els recursos moderns. Tot i això, tinc un petit problema. L’aparell de ràdio que tinc només és de càrrega elèctrica i es pot esgotar. On tinc aquella oblidada ràdio de piles? La vaig llençar, potser?
SEGONA LLUM: QUÈ MENGEM?
L’ésser humà només se’n recorda de Santa Bàrbara quan trona. Cert. O quan hi ha una apagada com aquesta. Arriba l’hora de dinar i, és clar, la vitro no funcionarà si no torna l’electricitat. Ni el microones. Ni la nevera. I això sí que és preocupant. No és cosa d’obrir-la -ni tampoc el congelador-pensant en els productes que hi ha a dins.
Tocarà menjar fred. I sort que se m’ha acudit anar al supermercat a fer quatre compres al voltant de les 12. Allà he pagat amb la targeta. Ara no podria fer-ho. De fet, arriben notícies que alguns ‘súpers’ estan tancant. No els hi funciona ni el lector de codi de barres. Si has de pagar, ha de ser en efectiu.
“Què fas pagant en efectiu? Si amb targeta és més pràctic”. Quants cops hauré escoltat aquesta reflexió? Ves per on, ara m’aniria bé tenir ‘cash’. A la meva cartera, un bitllet perdut de 10 euros. Al moneder, uns pocs euros. Impensable tenir-ne més. Els caixers tampoc funcionen…
Solucionem la papereta del dinar amb una amanida i un entrepà de tonyina. Escolto clàxons d’impaciència al carrer, mentre la família arriba a casa. Sé que quan marxi a la feina no en tindré comunicació amb ells. Fa dies que el telèfon fix de casa està espatllat. Total, com que sempre fem servir el mòbil, tampoc cal, oi? Ves per on, ara sí que calia.
TERCERA LLUM: “SORT QUE…”
Escoltes notícies de gent atrapada als ascensors. Veig que al de la finca no hi ha ningú. Sort que ha passat a aquesta hora, on no hi ha gaire ‘trànsit’ als pisos. Quan avalues la situació, l’expressió “sort que…” també es fa doctrina. Sort que ha passat ara a la primavera i no fa el fred de l’hivern -perquè no hi fa fred i no tenim estufa de gas-, sort que ha passat de dia, sort que…
Doncs sí. Sort que a punts estratègics hi ha generadors, malgrat que també tenen un temps limitat. No cal dir que als hospitals són vitals. A moltes feines no n’hi ha, amb la qual cosa moltes jornades laborals s’escurcen. És clar que s’ha de tornar a casa i el metro, òbviament, no funciona. El servei de bus es col·lapsa. No hi ha reforç i pujar al vehicle és una quimera.
També hi ha generadors als mitjans de comunicació. En el cas de la ràdio, hi ha algunes emissores que no funcionen, però les més importants sí que ho fan. Comencen les primeres versions oficials del que està passant, tot i que sense aclarir res. Diuen que el servei s’anirà restablint per fases. S’haurà d’esperar.
QUARTA LLUM: FER SALUT EN COMPTES DE SEDENTARISME
I he de marxar a la feina. Normalment vaig en bus, però com ja havia comentat abans, sembla impossible. Passen vehicles sense obrir portes, amb la gent com a llaunes de sardines. Sí. Impossible. Tocarà anar a peu, la qual cosa no deixa de ser bona. Avall el sedentarisme, visca l’exercici!
Gairebé una hora més tard, arribo a la Redacció. En aquest cas, beneeixo que no estigui a un gratacel. Només he de pujar tres pisos. Els qui treballen a un altre diari esportiu de la ciutat, n’han de pujar uns quants més.
A la Redacció, només funcionen els ordinadors. Els llums, apagats. Hi ha generador, però s’ha de preveure que es farà fosc. Cal treballar amb la llum del dia mentre sigui possible. Sort que -un altre cop- ja s’ha fet el canvi a l’horari d’estiu i es fa de nit més tard.
Per a un diari esportiu, el fet que aquesta apagada hagi estat en dilluns afecta una mica menys. Imagineu si hagués estat en cap de setmana, quan hi ha molta activitat. Sabem que han suspès la jornada al Màsters 1000 de Madrid de tenis. També, un partit de futbol de Segona Divisió que s’havia de jugar a Almeria.
CINQUENA LLUM: ENS VEU ALGÚ?
A la planta de sota sí que hi ha més activitat. És la Redacció d’El Periódico. Pendents de les compareixences dels líders polítics, de tot el que està suposant una situació d’aquestes característiques al món. Van actualitzant el mapa de zones on el servei es restableix. Tant ells com nosaltres treballem a l’edició digital, però… qui ens pot veure?
Aprofito per carregar el mòbil i la meva ràdio elèctrica. No sé res de la meva família. Únicament del meu fill, que ha anat a casa de la seva àvia, a Sant Boi, on ja hi ha llum a mitja tarda. Es posa en contacte amb mi i em diu que la meva sogra està bé. Em pregunta si ha de tornar a casa, on sembla que encara no hi ha llum. Li dic que es quedi a passar la nit allà.
La feina segueix i passa el temps. Es comença a fer fosc i quan pràcticament ja no veiem res, decideixen encendre els llums. Caldrà veure si el generador aguanta, perquè hem d’estar almenys fins a la 1 de la matinada. En algunes zones de L’Hospitalet ja es veu llum. A la nostra, encara no. De fet, l’Autovia de Castelldefels sembla fantasmagòrica.
SISENA LLUM: DEL FOSC A L’IL·LUMINAT
Un taxi ens recull als qui tanquem la Redacció. No sé res dels de casa i el taxista, un vell conegut, m’indica que abans ha passat per on visc i es veu ben fosc. Justa la fusta! Quan arribo, allò és la boca del llop. Sort que -un altre cop hi surt la frase- tinc el mòbil al cent per cent i la llanterna funciona.
Obro la porta i veig unes espelmes enceses. En teníem a casa i ens han fet servei. Una altra eina que sempre hem de tenir, però que no sempre hi és. La família està bé, malgrat la incomunicació. Tard o d’hora ha de tornar l’electricitat. Si no, és millor anar al llit i demà -o tècnicament avui- serà un altre dia.
Al voltant de les dues de la matinada, s’encén un llum que estava obert a casa. Servei restablert. Tot havia acabat. Dimarts al matí, tothom comentant la jugada, mentre encara s’intenten esbrinar les causes del caos. Però almenys ja hi havia llum a tot arreu.
Conclusió
Podria haver estat més greu, però no ho va ser. És un avís perquè sempre estem previnguts. Una mena d’examen dels molts que tenim a la vida. Van ser poc més de 12 hores sense llum, però s’espera que tothom aprengui la lliçó, com va passar amb el tema del coronavirus.
Tot i que ja ho diu la dita (perdó per la repetició): l’home és l’únic animal que ensopega dos cops amb la mateixa pedra.
La vida pot canviar en un instant. Un cotxe blau va col·lidir amb el meu vehicle vermell, provocant un accident que em va portar directament a urgències. Els metges van diagnosticar dolor cervical i un malestar generalitzat. En aquell moment, la impotència i el dolor m’omplien d’incertesa.
El pot dels somriures: Transformant el dolor en positivitat
Durant el procés de recuperació, la medicació ha format part de la meva rutina. Però he transformat aquell element en alguna cosa significativa. Així ha nascut el Pot dels Somriures, reutilitzant els envasos de les pastilles i escrivint frases positives a cadascun d’ells.
Aquest pot no només representa la pròpia sanació, sinó que és un símbol d’esperança que vull compartir amb tu, perquè, al cap i a la fi, somriure és un acte de resistència i força.
Frases del pot de somriures
💊 Cada dia és una nova oportunitat per somriure.
💊 La força no ve del cos, sinó de la voluntat.
💊 Amb petits passos es fan grans camins.
💊 El millor encara està per arribar.
💊Somriu, perquè ets més fort del que creus...
El volant del SEAT LEON: Element decisiu
Un detall fonamental de l’accident ha estat el volant ergonòmic del SEAT LEON. Gràcies a ell, les mans van romandre ajustades durant l’impacte, cosa que em va permetre mantenir el control del vehicle i reduir els danys.
El volant va jugar un paper essencial, i vull posar en valor la importància de tenir un bon equipament de seguretat en el vehicle i agraïr als enginyers la recerca contínua en millores pels conductors.
La recuperació: un procés pas a pas
Amb el pas dels dies, els metges han prescrit fer exercicis domiciliaris i caminar pel carrer com a part de la recuperació. Un petit gest, però amb un gran impacte. Cada pas es va convertint en una victòria, una reconquesta de la meva autonomia.
Agraïment al Centre d’Urgències d’Atenció Primària (CUAP) Rubí
Acabo el post amb agraïment a l’equip del Centre d’Urgències d’Atenció Primària, (CUAP) de Rubí el 6 de maig per la seva professionalitat i calidesa en el tracte en els primers moments després de l’accident. En aquests moments de desconcert em vaig sentir atesa.
Gràcies per la vostra dedicació i compromís amb la salut i el benestar de les persones.
Mirant endavant
Aquest procés m’ha ensenyat que cada dia és una nova oportunitat per avançar, per somriure i per valorar cada petit detall de la vida.
Fase 3 de 4 de la recuperació
Actualment estic recuperant forces a mida que el dolor va remitint. Em sento optimista. Aviat arribarà la fase 4, la il·lusió de tornar a la normalitat, el moment de celebrar aquest viatge amb les persones que m’estimen.
Gràcies a tots els qui m’esteu acompanyant. Recuperar la vida diària i la rutina amb optimisme és el millor regal que em puc fer.
Al Maig i a Persones Humanes de la web continuem amb el nostre compromís de destacar aquelles persones amigues que, amb les seves accions, afronten la vida amb valentia i lluiten per ser millors, deixant una estela de positivisme.
Aquest mes, volem reconèixer a l’Adela qui ha superat un càncer de mama transmet la seva vivència amb molta emoció.
Mi nombre es Adela, tengo 57 años y vivo con mi mascota. Me diagnosticaron cáncer de mama en julio del 2024, gracias a los avances en la detección precoz y en el tratamiento, lo he superado.
En mi caso el tratamiento oncológico de mama fue la operación, radiación y sigo con la terapia con anti estrógenos. Mi caso es de los más leves y el tratamiento es de los más inocuos para conseguir la curación de la enfermedad, ya que después de 6 meses desde que me realizaron la operación, me encuentro con fuerzas y retomo mi vida cotidiana de antes.
Mi primer pensamiento al comunicármelo fue que me lo confirmaran y si había posibilidad de error; preguntarle cómo se había reproducido. ¿Cuál era la razón de ese cáncer?.
Me lo justificaron con muchas razones de las cuales algunas las cumplía y otras no…, Entendí que sólo hay una razón para la enfermedad y es estar vivo.
El camino del tratamiento y el apoyo incondicional
Emociones durante el proceso
En este periodo, los miedos, la ansiedad, las esperas, las incertidumbres se sucedían, contar con el apoyo emocional continuo y la comprensión de los familiares y amigos fue muy importante para mí:
acompañarme a las visitas médicas,
cuidarme en el postoperatorio,
realizarme las curas y
siempre con la máxima generosidad y amor.
Recuerdo el momento de ir en la camilla después de la intervención, por el pasillo, allí ví a mis padres, mis hermanos, mis cuñadas, mis primas…. fue un subidón impresionante lo que sentí, recordarlo, hace que me salten las lágrimas en los ojos.
El poder de la actitud positiva
Alguien que pasó por un cáncer dijo que iba a mantener en un primer plano la vida cotidiana y los momentos agradables, relegando a un segundo plano la enfermedad y los efectos que la acompañan, y esa máxima me la interioricé para seguir adelante y vivir día a día.
La forma de salir de esto o al menos eso pienso yo, creo que eres tú misma, y convencerte de que puedes hacerlo y colaborar todo lo que puedas con los médicos. Lo malo es que, desgraciadamente, esto a veces no se puede hacer porque todo falla y gana la enfermedad.
La actitud positiva y la confianza en uno mismo ayudan a superar la enfermedad, no se trata de restar importancia a las consultas, tratamientos o terapias, sino de poner énfasis en el afrontamiento de las dificultades con una actitud positiva.
Mirando hacia adelante: una nueva perspectiva de vida
Ahora que ya ha pasado el tratamiento y las muchas emociones vividas, me doy cuenta de que han sucedido de manera rápida.
Actualmente mi pensamiento se centra en mejorar todo lo que pueda mi estilo de vida: alimentación, sueño, descanso y ejercicio físico. En hacer cosas que siempre he querido hacer, darle prioridad.
Estoy muy agradecida a todos las personas que cerca de mí han estado y me han acompañado.
Divendres 25 d’abril a les 19 hores al Teatre Municipal La Sala de Rubí es va celebrar la cinquena edició dels Premis Rubeo d’Or. Un esdeveniment en el qual l’Ajuntament de Rubí reconeix la valuosa contribució de ciutadans i entitats en l’àmbit esportiu.
La concessió d’un Premi Rubeo a Luque suposa un merescut reconeixement a la brillant carrera i a la constant vinculació amb Rubí. Aquest guardó no només celebra els seus triomfs en el tatami, sinó també els valors que encarna com a esportista i com a persona.
La cerimònia dels Rubeo d’Or d’enguany ha estat plena d’emoció on hem vist que a la ciutat hi ha un bon nivell esportiu en diverses disciplines.
Moltes felicitats als premiats!!
Imatges de la gala
El Sr. Abel Garcia, Secretari General d’Esports entrega el Rubeo d’Or a Miquel Luque.
Fotografia de tots els esportistes que han rebut el Rubeo d’Or 2025
Rosa López 