Torno a mí mateixa a les portes d’un nou exàmen

27.02.26 Sensacions
Demà és el dia! Han passat 3 mesos. Què ràpid han passat per una banda i què llarg se’m fa pensar que manquen hores per la prova.
Per la prova? O per posar-me a prova de nou? Poca broma tot plegat, eh! Que si pensem amb retrospectiva, per una banda fa 40 anys que vaig anar a la Facultat però, si això no fos prou per saber que el temps passa…, afegim que fa 30 anys que vaig estar immersa en la dinàmica actual.
Les coses han canviat força; contràriament al que sovint es diu, penso que els joves d’ara ho tenen més fàcil per estudiar. Hi ha moltes més variants d’estudis… i una vegada passada la selecció les possibilitats d’assimilar el temari és més proper i adaptatiu.
Ah! Encara no ho he dit, , per si no em coneixes, em dic Rosa, acabo de fer 60 anys i estic opositant per tenir una feina digna.
Fa 4 mesos em van acomiadar de la feina, és “despido improcedente” (em sembla que escrit en castellà queda millor i amb més força), i com l’empresa no es va presentar a la conciliació ara anirem a judici. Cal esperar, però sé que anirà bé perquè les lleis estan per complir-les per molta empresa que siguis.
Després de l’acomiadament vaig gestionar tots els tràmits administratius relacionats amb la nova situació administrativa, i passats els primers mesos vaig centrar-me en la recerca de feina.
Quina feina? Bona pregunta, en el meus cas no puc dir que sempre he tirat cap al mateix sector perquè és totalment al contrari. He patit recesions econòmiques directament i m’he reinventat sempre.
Partint de la Diplomatura en Magisteri he treballat a l’Administració Pública com a administrativa a la Generalitat de Catalunya, L’Ajuntament de Rubí, l’Ajuntament de Terrassa, a TV3 Televisió de Catalunya, Correos i darrerament a l’empresa privada…
Quina decepció més gran l’empresa privada!! Sovint es comenta que els funcionaris o laborals que treballen a les administracions públiques viuen molt bé referint-se a les poques ganes que mostren en ajudar al ciutadà. Quina mentida més gran! Des d’aquí afirmo rotundament que no és certa l’afirmació anterior…
Personalment he viscut el contrari… Com una flor no fa estiu, suposo que a tot arreu hi ha qui es deixa la pell però, sovint per treballar a l’empresa privada només has d’exercitar la carrera del “pilota al cap” i continues a la feina cobrant i passant anys.
Bé, redirigint el tema demà és el dia! avui escric aquestes línees perquè quan era a l’Institut preparant la selectivitat (actualment serien les PAU), el Fernando, professor d’història de l’Art, ens va explicar que abans d’un exàmen important el que no has de fer és estudiar fins al darrer moment. Fernando comentava que el dia abans d’una prova important l’has de dedicar a fer coses teves que t’alegrin la jornada. En el meu cas ara estic escrivint però, després llegiré la novela La Chica de Nieve 2 que em van regalar diumenge i que no he volgut esperar a llegir després de les oposicions.
Amb el sol de les primeres hores del matí he sortit a fer una passejada que m’ha donat l’energia positiva amb la que ara puc expressar emocions. Quines emocions? et preguntaràs. Emocions estancades que no deixava sortir.
Presentar-me a unes oposicions no era només un repte de coneixements, era enfrontar-se de nou a situacions passades injustes on després d’estudiar, creure en el que feia i esperar un desenllaç just vaig assistir a proves on no hi havia el tribunal que tocava, proves que ens feien per enèssima vegada perquè fulanita o menganita havíen de ser a les llistes finals definitives… en fi, tot un despropòsit.
Les situacions viscudes anteriorment, en pràcticament tots els casos em van provocar que no creiés en el sistema. D’altra banda seguia estudiant perquè, passar proves, significava ser a la bossa laboral de sustitucions.
Ara, quan demà és el dia!! i amb una colla d’anys després de males experiències viscudes anteriorment, les sensacions són diferents. Si bé al principi quan l’amiga Eva em va comentar que sortien oposicions a la UAB vaig fer la criatura dient: No, no… ja sé que són les oposicions i no em vull presentar perquè no crec, després quan ella, la famila i els amics de debó m’anaven dient tú presenta’t que el no ja el tens; no ho vaig pensar dues vegades… Van publicar l’anunci de les proves a la web i el mateix dia vaig presentar la sol·licitud.
Aquesta vegada tot seria diferent. El pas següent era dir-ho a amics i familiars. Contràriament al que pensava tots van coincidir que a part de ser una decisió encertada, en el meu cas representava una decisió valenta. Amb 60 anys opositaria amb joves de 20 aproximadament.
Tal com correspon al meu tarannà aviat em vaig organitzar metòdicament l’estudi. Els primers dies no em podia concentrar perquè els mals pensaments eren l’actor principal al meu cap però, a mida que aprofundia en els temes els coneixements adquirien més importància.
Els nebots em van animar dient que els semblava una acció molt valenta pendre aquesta decisió. El fet és que entre tan bon rotllo no seria jo qui anulés una de les darreres possibilitats de trobar feina; així que, com a marketiniana i comunicativa que sóc (gràcies a una de les reinvencions laborals) vaig començar a “vendre’m la moto” a mí mateixa. Com?
El meu marit havia comentat que estaria bé que acabés treballant on vaig començar (volia dir en els estudis, sóc una apasionada del coneixement i quin millor lloc que a la universitat!!)
Així que vaig fer una campanya de marketing a les xarxes dient que oposito. Quan la UAB va publicar l’hora i les aules em vaig comprar els estris per fer l’exàmen: llapis, goma d’esborrar i maquineta i vaig fer la pubicació.

Els desitjos positius es van fer notar entre els seguidors…ja tenia més energia positiva al meu cos. L’amiga Eva que treballa a la UAB es va oferir a acompanyar-me per saber quina aula em tocava. Vam anar a la Facultat de Medicina i vaig ser a la porta de l’aula. És una de les grans amb capacitat per a 248 persones. Vaig pensar: Em toca medicina… a mí que no m’agraden els metges. Aquest però, serà un mal menor perquè demà que és el dia el pensament anterior s’esfumarà.
Així que, amb els ànims a tope, l’estoig, amb el llapis, la goma d’esborrar, la maquineta i tenint clar com és l’aula… demà és el dia en el qual els meus pensament harmonitzaran amb el test i triaran la resposta correcta.

Gràcies a totes les persones que m’heu enviat energia positiva, mostrant empatia i donant ànims.
Activat Pla B
Rosa López Comunicadora, especialista en marketing digital i escriptora de Rubí. Descobreix la web:rosalopezgrau.blog
Diseñado con WordPress




































































