Descubreix l’apasionant mon de la comunicació, el marketing i la literatura a la web d’autor de Rosa López #PasionConTinta, una referència pels amants de les lletres.
A continuació comparteixo amb vosaltres el meu ram dels desitjos creat especialment pel dia de Rams. Desijo que us agradi.
La plantilla és una adaptació de Ramo de palabras | ©2014 hermanamargarita.com.
El meu ram dels desitjos personalitzat especialment per avui porta:
Exigente es la persona que demanda mucho esfuerzo y rigurosidad en algo; se puede afirmar que el exigente es riguroso, recto, rígido, severo y minucioso.
En un mundo de imperfecciones como el actual parece que ser exigente está mal visto.
Según el diccionario exigente es: Aquella persona que demanda mucho esfuerzo y rigurosidad en algo. Ahí está la clave del por qué no está bien considerado, simplemente porque demanda mucho esfuerzo.
Pues aquella persona que tiene una ilusión, proyecto o una idea que quiere llevar a cabo y sabe que si no trabaja duramente no lo conseguirá.
¿Os suena?
Hasta aquí parece tener lógica la reacción personal con la definición.
El problema aparece cuando el exigente es alguien que colabora con una o varias personas y realizan un trabajo conjunto. Siempre existe el que marca los tiempos, las pautas y traza la idea general de lo que debe realizar cada individuo para posteriormente poner en común todo y darle forma. Llegado este momento es cuando aparecen las primeras discrepancias porque el que ha hecho lo acordado EXIGE (lo pongo con mayúsculas porque la palabra requiere una importancia extra) tener y valorar lo que han hecho los demás y que van a aportar al resto de miembros. Los que no han cumplido con su parte muestran una tímida sonrisa esperando la aprobación de quién ha cumplido con su parte… La continuación de la escena ya os la debéis imaginar por lo tanto no la relato.
Si haces lo que te “toca” no debería sentar mal pedir explicaciones a quienes no lo han hecho porque hacen que el tiempo dedicado, el trabajo y el resultado se devalúe.
Cuando me refiero a ser exigente lo relaciono con personas que dan mucho, es decir se entregan plenamente a lo que hacen y por eso esperan de los demás el mismo nivel de aportación, entre otras cosas porque es uno de los valores implícitos en cualquier creación o proyecto a desarrollar.
El precio de la grandeza es la responsabilidad.
Winston Churchill
Si ya sabes lo que tienes que hacer y no lo haces entonces estás peor que antes.
Confucio
El líder tiene la responsabilidad de exigir responsabilidades a su gente. Hay muchas formas de respetar la dignidad de la gente sin pasar por alto sus deficiencias.
James Hunter
Hay días en los que todo sale mal, y por el contrario hay días en lo que todo parece venir rodado. Hoy voy a extenderme en el segundo caso.
En los días perfectos, las cosas suceden positivamente una tras otra sin apenas trabajar extra para que así sucedan. Cuando te levantas por la mañana temprano pareces poseer una carga extra de energía que te lleva a estar en pleno movimiento aunque todavía no hayas desayunado. Si realizas tus tareas diarias se resuelven en menos tiempo que días anteriores, por lo tanto, consigues tener más minutos para los momentos de ocio diario y ganar tiempo al tiempo.
Estos días afortunados, como yo los llamo, cuando sales a la calle parece que sólo te cruzas con gente sonriente, simpática, feliz y con ganas de relacionarse aunque sólo sea para ceder el lado derecho de la acera.
En los días afortunados, si durante la jornada haces gestiones administrativas no existe ningún problema; inexplicablemente te llaman a la hora concertada y gestionan tu solicitud debidamente.
Si estamos en el trabajo y es uno de los días afortunados es el día en el cual recibes alguna felicitación por lo realizado y es cuando se despierta la admiración de los compañeros más allegados.
Ets dels que et cosa dir: Ets boníssim? Elogies el que fan els altres quan hi ha motius per fer-ho?
Cada dia que passa i a mida que faig anys tinc més clar que la dedicació a la nostra persona és important i necessària per viure però, al mateix temps m’adono que l’afecte amb els nostres iguals cal potenciar-lo i mantenir-lo.
No som màquines, no podem viure com autòmates i podem expressar el que sentim. T’agrada una cosa, doncs díga-ho. Et molesta un comentari. Demana explicació. Per què callar? Quin profit treus?
Quan et preocupes per les persones aquestes fan el mateix per tu. No calen grans coses ni grans discursos per adonar-te de la importància que tenen els comentaris positius que reps quan algú te’ls dedica. De sobte, a l’escoltar-los, el nostre esperit s’omple de positivisme i encant, per tant cal ser agraïts i pensar que als nostres familiars, amics o veïns també els agrada sentir-se bé. És segur que hi ha moltes persones que fan les coses bé i si no és així, almenys ho intenten.
El dia a dia aporta petites satisfaccions que per arribar dossificades, de vegades, no li donem el grau d’importància que tenen. El fenòmen es magnifica quan arriba un dia important a la teva vida, com és celebrar el teu aniversari, i llavors, reps felicitacions i els millors desitjos per part de la bona gent que ha anat caminant i fent el mateix trajecte de la vida i, que un dia es van convertir en amics.
El boomerang positiu et retorna i aconsegueixes viure durant hores un estat d’excel·lència indescriptible. L’objectiu del boomerang no era impactar en un únic punt sinó crear un entorn saludable.
Si actúes amb seny valoraràs l’esforç i la dedicació que han fet totes les persones que t’envolten i descobriràs el gran tresor que poseeixes, i a l’hora comparteixes: L’amistat, El caliu humà, Les relacions entre les bones persones, etc.
Jo ja fa temps que ho sé però, ho volia compartir amb vosaltres per assegurar-me que sabeu que el post va per tú lector.
Cada dia ens passen un munt de coses i possiblement no li dediquem l’atenció necessària perquè el present és efímer. Preferim pensar en el futur més immediat per poder complir les nostres obligacions i/o espectatives.
Si només centrem l’atenció en el que vindrà possiblement deixarem de gaudir de les petites coses que omplen la nostra vida.
Quan participes com espectador de les il·lusions dels altres, obseves el patiment i la lluita personal que comporta arribar a bon port per cada persona.
En els casos on les persones no han pogut arribar als seus objectius sents com reconforta la presència d’una cara amiga.
La societat ens demana competir, guanyar i lluitar per arribar lluny…però…
– Competir amb qui? i Per què? No vivim tots dins d’una estructura marcada?
– Guanyar, què? Prestigi, valors o un equilibri personal?
– Arribar lluny? És més important distanciar-se de les arrels que fer més fortes i consistents les que tens?
La resposta és que potser no passaria res, a no ser que siguis astronauta de professió.
Quantes vegades hem creat o imaginat una expectativa que semblava al nostre abast, però el temps ha demostrat que era inabastable? Malauradament, més vegades de les que voldríem.
Imaginar és lliure, i cada individu ho fa d’una manera personal i pròpia. Quan confiem en algú altre per donar forma a una idea o projecte, passem a la fase on sembla que tot és possible: la fase de la il·lusió.
Immersos en aquest núvol, deixem de preguntar les petites coses que no entenem i que són necessàries, donant per enteses certes coses quan en realitat no ho són. Això ens porta a la fase on es produeix l’ERROR.
Creiem que els altres són com un mirall de nosaltres mateixos, i esperem que actuïn com ho faríem nosaltres… i observem que no és així.
Segur que no, però provoca distanciaments i males cares entre iguals que s’haurien solucionat evitant problemes posteriors amb:
Quan sento que alguna cosa falla i les connexions no arriben, recordo la cançó que havia sentit de petita: “Quisiera ser tan alta como la luna…”
amb la intenció que ningú posi un llistó més alt que la lluna… D’aquesta forma evito la decepció.
Iniciem el nou any i volem canviar algunes coses, per això cal treballar i treballar, doncs bé, prediquem amb l’exemple i si vols saber quin missatge et dedico l’hauràs de desxifrar tú.
Escaneja la imatge amb un decodificador QR i podràs llegir el text que hi ha escrit per tú.
Bon Any 2015!
Pots veure també el meu desig al video de la felicitació del nou any de la UOC (Universitat Oberta de Catalunya) Aquí
Escric aquest post setmanal pensant i sent conscient que som a la línia de sortida de les Festes de Nadal, unes festes que tan agraden als petits i que cada vegada més decepcionen a molts dels grans.
Segur que en les darreres hores t’has preguntat o et preguntaràs aviat: Què estic fent jo aquí? o Per què no puc fugir d’on sóc?
Si quan has llegit això t’has identificat amb les paraules escrites anteriorment, vol dir que estàs vivint una realitat que no t’agrada, no t’omple o simplement et deixes portar per aquells que sí saben què volen i són uns grans organitzadors de la vida dels altres.
No et preocupis, encara hi ha una solució:
Atura’t un moment a pensar quan va ser la darrera vegada que et vas sentir bé.
Recorda:
Si les teves preguntes han tingut una resposta clara, vol dir que en el moment o record seleccionat i qualificat per tu com a estat positiu i òptim, el que feies llavors era acceptat de bon grat. En aquell estat, estaves envoltat de persones que tenien alguna afinitat amb la resta i que coincidien en un espai de temps determinat.
Ens sentim bé quan parlem entre iguals i es respecta la nostra opinió igual que fem nosaltres amb les opinions contràries. Diem que sentim afinitat amb algú altre quan compartim gustos o activitats semblants que ens distreuen o enriqueixen com a persona i milloren la nostra actuació dins del col·lectiu al qual pertanyem o participem. Si aquestes coses les tenim clares,
No hauríem de participar ni de converses, ni d’actes ni de celebracions populars o familiars que no estiguem disposats a aguantar.
He triat la fotografia superior per il·lustrar el post, que representa la rotllana judoca, on la germanor i l’afinitat dels participants es mantenen tant a dins com a fora del tatami.
Han passat 9 anys de la publicació del post inicial. Les sensacions són les mateixes…
A mesura que desembre avança i l’any s’acaba, no només el fred i el vent fan presència al carrer durant aquesta tardor. És el moment perfecte per fer una valoració del que ha estat l’any, del que esperàvem i del que hem aconseguit. Si no estem massa conformes amb el que hem passat durant l’any, és moment de pensar en el proper any nou 2015.
No podem reiniciar el nostre funcionament futur sense passar pel peatge de les Festes de Nadal. Per a molts, aquestes festes es converteixen en un suplici, especialment per aquells que recorden els que ja no ocupen una de les cadires de la taula de Nadal. Lamentablement, en aquest cas, no podem fer res.
En canvi, sovint el problema és l’angoixa, l’estrès, les exigències de la gent impacient, l’inconformisme, el consumisme, i molts més. La manca de valors personals provoca en molts casos frustracions en petits i grans quan reben els regals de Nadal.
Recordo que en la meva infantesa, alguns dels presents eren artesanals i creats amb harmonia, i sempre ens agradaven ja que havien estat personalitzats pels nostres familiars.
De moment, si no podem variar on el consumisme ens porta, juntem a petits i grans per cantar la cançó:
“Caga Tió, Caga Il·lusions”
A la fotografia superior estic amb el companys del Curs de Community Manager . Eva Teruel, gerent de Newa Consulting, i Josep Florència, Arquitecte. Eva ha estat la guanyadora d’un exemplar signat del conte infantil El regal de l’estrella de Nadal.
Sempre és un plaer compartir emocions i veure com la gent s’implica. Si el que escrius agrada i t’ho fan saber entusiasma, però veure que els grans s’emocionen davant d’un conte infantil com és el Regal de l’estrella de Nadal deixa sense paraules i omple de goig.
Actualitzo el post per agraïr a l’amic Josep Florència el seguiment, recolzament i empatia en tots els projectes literaris.
El 27 de novembre de 2024 vaig presentar a la Biblioteca de Rubí el conte solidari : La Montaña de Laura, en aquesta ocasió també vaig gaudir de la presència de l’amic Josep.
Aquestes accions fan que en esforcem per millorar pensant en els altres. Gràcies Josep!!
Rosa López 
